divendres, 21 de març de 2014

Gent del barri

A “Londres NW” (editada a RBA i Salamandra, 2013) Zadie Smith torna als barris on es va criar i on s’ambientava el seu triomfal debut “Dents blanques”, un districte ple de multiculturalitat i contrastos, on els beneficiaris de les ajudes socials de l’estat viuen a fregar d’una pujant classe de nous rics. L’ambiciosa novel·la se centra en un grup d’antics companys d’escola, tots dins la trentena, tots habitants de Willesden, zona de la que el llibre rarament s’allunya.

L’estructura de “Londres NW” és estranya i perillosament desequilibrada: es compon de cinc parts de llargada, contingut i estil molt desiguals. La primera part la protagonitza Leah, una treballadora social d’origen irlandès (de fet un dels pocs personatges blancs del llibre), casada amb un perruquer fill d’algeriana i guadalupeny. Les seves pàgines estan escrites en una barreja de monòleg interior i fris impressionista, com una evocació de les escriptures de Virginia Woolf i James Joyce, “modernitats” que ja compten amb quasi un segle d’edat, però que actualment hem perdut el costum de desxifrar. Posant-hi una mica d’atenció no és tan difícil de llegir, tot i que poden dissuadir als lectors de les obres anteriors de Smith, on l’estil era molt més tradicional.

El capítol següent el protagonitza Felix, un ex-addicte que aparentment no té cap relació amb la resta de personatges de la novel·la. Es narren les seves activitats durant una jornada que el fa desplaçar al Soho, on compra un cotxe de tercera mà i visita una antiga amant. L’estil és més convencional, però permet prendre interès pel personatge, i gràcies a una revelació que es fa al final del capítol anterior, es pot llegir com un conte independent i d’ominós final. Per a mi, la millor part de “NW”.

La tercera part és la més llarga i se centra en la vida de Natalie (nascuda Keisha), la millor amiga de Leah, des que era un infant fins a esdevenir una advocada d’èxit. El seu ascens social, el seu matrimoni amb un home bell i ric, la seva envejable casa i els seus fills d’aparador s’apropen tant al clixé, que és fàcil endevinar que res no és tan bonic com sembla. Aquest capítol el formen 185 textos més o menys breus, tots ells numerats, titulats i escrits amb distància clínica, una mica a la manera de l’última novel·la de Pagès Jordà, però amb la meitat de la seva gràcia.

La breu quarta part consisteix en un passeig al·lucinat de Natalie amb Nathan, un condeixeble que havia sigut un tio bo a l’escola i ara és un penjat més, sense sostre ni rostre. Acaba el llibre amb una desena de pàgines que és com una coda que enfronta les dues amigues, Leah i Natalie, en el moment que les seves respectives vides els hi han esclatat a la cara.

Confesso que no ho he entès, que alguna cosa se’m deu haver escapat; però jo no he sabut trobar en aquest calaix de sastre informe l’obra mestra que ha encapçalat les llistes del millor de l’any literari a tantes publicacions britàniques. Potser la destresa de la Smith per capturar els localismes lingüístics i l’abundor de referents que només són diàfans per a un londinenc queden fora dels meus límits culturals. Oblido doncs l’existència imperfecta de “NW”, com si fos una taula que balla i em posa nerviós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada