dimarts, 25 de març de 2014

San Lorenzo

Llegeixo “Bressol de gat” de Kurt Vonnegut (Males Herbes, 2012) on gran part de l’acció té lloc a l’illa de San Lorenzo. El fet que es tracti d’una entitat fictícia no crec que sigui impediment seriós per incloure-la a la meva sèrie illenca, encara que no us en podré oferir ni un mapa acurat ni encara menys la seva situació exacta. Haurem de conformar-nos amb un mapa del Carib i una pila d’interrogants, com per altra banda ja ens va passar amb l’illa del cavaller d’Hadoque, de la qual gairebé podríem reaprofitar-ne el mapa.

A la novel·la la primera notícia que tenim de l’illa és en un suplement publicitari del New York Sunday Times:
«La República de San Lorenzo», deia a la portada, «es renova! Una nació sana, feliç, progressista, preciosa i amant de la llibertat, una nació extremadament atractiva tant per als inversors americans com per als turistes.»
Què no escriurà l’agent de relacions públiques a sou per atreure el diner estranger? Aviat descobrirem que aquesta nació “amant de la llibertat” està governada per un implacable i sanguinari dictador de nom Miguel “Papa” Monzano (sic). Així que a continuació oferiré dades més objectives:
San Lorenzo feia vuitanta quilòmetres de llarg i trenta-dos d’ample, vaig saber pel suplement del New York Sunday Times. Tenia una població de cent-cinquanta mil ànimes, «...totes compromeses ferventment amb els ideals d’un món lliure». 
El seu punt més alt, el cim McCabe, s’aixecava tres mil tres-cents metres del nivell del mar. La seva capital era Bolívar, «una ciutat d’una modernitat impactant, amb un port amb capacitat per acollir la flota sencera dels Estats Units». Les principals exportacions eren sucre, cafè, plàtans, anyil i artesania. 
«I els aficionats a la pesca consideren que San Lorenzo és la imbatible capital mundial de la barracuda.»
Ulls menys pietosos contemplen l’illa com el que és, un cul de sac d’il·lusions perdudes o directament un “somni nauseabund”.
Molta gent havia pres San Lorenzo i sempre havien trobat ben poca resistència. La raó era senzilla: Déu, en la seva saviesa infinita, no havia donat cap mena de valor a aquella illa.
(Continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada