Resurrecció epistolar

Crec que no existeix en català l’expressió “Oficina de Cartes Mortes” (Dead Letter Office) que designa en anglès el departament del servei de correus que s’ocupa de les trameses postals que no han pogut arribar al seu destinatari (per motius que podrien ser perversos, però també simplement aleatoris o administratius); encara així sembla molt adequat el títol de “Cartes mortes” que David Gálvez ha donat al seu debut llibresc en solitari i que li ha editat l’aventurera Males Herbes el febrer d’aquest any 2014, perquè el llibre es basa precisament en això, en una col·lecció de missives adreçades a un corresponsal d’identitat misteriosa i del que aviat sabrem que no respondrà —si és que les ha llegides— a cap ni una de les cartes.

Les cartes aborden i investiguen encontres aparentment casuals entre personatges històrics, sovint escriptors del segle XX, sovint relacionats amb l’Argentina. Ressonen alguns motius recurrents, com els escacs, els trens, els laberints o l’intercanvi de cartes. Hi són mencionats Antonin Artaud i Josep Palau i Fabre, Marcel Duchamp, Hitler, Kafka, Wittgenstein, Cortázar, Gombrowicz i Ricardo Piglia, entre molts d’altres. Els fets que s’exposen, tot i que sospito que tenen una sòlida base històrica (llegiu si no el que diu l’especialista Daniel Balderston sobre la relació poc cordial entre Borges i Gombrowicz), fan del remitent un conspiranoic d’erudició al·lucinada, amb més ganes d’explicar-se que d’obtenir respostes. Tampoc ens hauríem de preocupar gaire per aquestes qüestions sobre la veritat o mentida del que diuen els textos, perquè no ens mamem el dit i ja sabem que tota paraula escrita menteix per definició.

Qui se suposa que hi ha darrera d’aquest epistolari escrit de vegades des d’Andorra, de vegades des d’Alemanya? Alguns indicis suggereixen que el narrador és un boig internat a una institució; però les notes al peu que escriu un suposat editor revelen una demència de calibre similar. La cita inicial de “Cartes mortes” ens hauria de posar sobre la bona pista: es tracta d’un fragment del “Bartleby” de Melville traduït per Jorge Luis Borges i retraduït per Roberto Fludd. Atès que Robert Fludd fou un metge i místic anglès del segle XVI i que el fragment mencionat és en català, seria raonable començar a considerar que tot el llibre pateix del mal del narrador en qui no es pot confiar.

“Cartes mortes” fa de mal classificar i constitueix una raresa absoluta en el panorama literari català. Encara que el seu autor (a les presentacions en llibreries i cataus similars) intenti vendre-la comprensiblement com a novel·la per a tots els públics, la veritat és que els efectes lúdics de la seva lectura es veuran realçats si hom disposa d’un coneixement previ de qui foren James Joyce, Capablanca, Ernesto Sabato i altres ens similars. Per entendre’ns, i sense cap intenció pejorativa, ens movem prop de l’univers Vila-Matas, tot i que amb una escriptura que evita la pedanteria inherent a aquests malabarismes literaris i que participa d’una gràcia còmplice molt benvinguda. No és per a tothom i el seu propòsit es mossega la cua, però m’ho he passat prou bé amb aquestes “Cartes mortes” el destinatari de les quals, no cal dir-ho, és el lector que gosi rebre-les a la seva bústia.