dimecres, 5 de març de 2014

Inaccessibles


Si l’altre dia escrivia sobre Tristan da Cunha, que ja ens semblava el súmmum del remot, caldrà fixar-se ara en l’illa de Gough, abans de tirar endavant. Queda a 400 quilòmetres al sud-est de les illes principals de Tristan i tanmateix se la considera una dependència del mateix arxipèlag, detall que demostra l’extrema elasticitat d’aquest concepte geogràfic. Fou descoberta pel portuguès Gonçalo Álvares a principis del segle XVI, per això sovint se la conegué com illa de Diego Alvarez (així s’escriu la història). Els britànics, en concret Charles Gough, la va “redescobrir” l’any 1732 i, tot fent veure que es tractava d’una illa diferent, la va rebatejar (així també s’escriu la història). A la llarga ha prevalgut el nom anglès, en especial a partir del 1938, quan fou oficialment annexionada a la Corona Britànica.

L’illa té una forma vagament rectangular de 13 quilòmetres de llargada i 7 d’amplària. El seu clima és entre fresc i moderat, amb temperatures mitges que oscil·len entre els 8,9º  de l’agost i els 14,4º del febrer. Apart d’algunes aus marítimes i terrestres, habiten l’illa colònies d’óssos marins subantàrtics, ratolins domèstics i els set o vuit membres de l’estació meteorològica que són reemplaçats anualment des de la primera expedició, datada l’any 1956.

Gough forma en companyia de l’illa Inaccessible un territori protegit per la UNESCO gràcies a l’interès que presenta la seva fauna avícola. Inaccessible es troba a només 45 quilòmetres de Tristan i és coneguda des de mitjans del segle XVII. Si se l’anomena així, no és perquè no es pugui accedir a les seves platges, sinó perquè el seu interior, envoltat de vertiginosos penya-segats, va resistir-se durant segles a l’exploració humana. És costum ben arrelat dels veïns de Tristan el d’apropar-se els dissabtes a la tarda i contemplar els murs verticals d’Inaccessible amb perplexitat, mentre xarrupen llaunes de cervesa importada.

Per a la majoria de nosaltres, l’únic interès que suposa Inaccessible és la presència del seu endèmic rascló, l’ocell no volador més petit (17 centímetres) del món. Ah, i que a “The Narrative of Arthur Gordon Pym of Nantucket” de Poe és mereixedora d’una menció. Si us hi fixeu, aquesta sèrie meva illenca i misantròpica freqüenta més el nom de Poe que no pas el de Stevenson. Espero que no sigui en va i que ningú no en surti deprimit.

8 comentaris:

  1. Ara ja sé quin era l'escenari de 'La pell freda' de Sánchez Piñol...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, ara que ho dius... Però no recordo aquests pollastres negres. O potser sí, que a en Sánchez Piñol li van molt els carnavals.

      Elimina
  2. M'agrada aquesta illa. Però com ja he comentat... per a visitar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em temo que no admeten visites: per això es diu inaccessible.

      Elimina
  3. Vaig descobrir Tristâo da Cunha quan era petit llegint "Els fills del capità Grant".
    I ja és que el seu paral·lel 37 S. connecti illes tan especials com la Tristan, l'Ámsterdam i la fonedissa Tabor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'hauré de llegir, perquè aquest paral·lel 37 em sembla molt fèrtil.

      Elimina
  4. Doncs jo no n'havia sentit a parlar mai...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc; però és que no conec totes les illes que hi ha al món.

      Elimina