“Les Garçons et Guillaume, à
table!” (títol horrible) del cineasta debutant Guillaume Gallienne obtingué
recentment quatre premis César que el van consagrar com el film de l’any a
França. Gallienne, que és actor de la Comédie Française, adapta a la pantalla
una obra de teatre d’èxit que va escriure a partir d’experiències
autobiogràfiques. No conforme amb això, s’interpreta a si mateix i a la seva
mare, doblet que té un cert sentit perquè el personatge de Guillaume es vanta
de ser capaç d’imitar perfectament la seva progenitora.
“Les Garçons et
Guillaume, à table!” narra la paradoxal història d’un noi efeminat i confós a
qui la seva família s’entesta a considerar homosexual, encara que ell sembla
prendre’s com una noia “normal” atreta pels nois. El tema sobre el paper és
suggeridor, ja que reconeix la inherent fluïdesa de la sexualitat i l’error d’encasellar-la
amb etiquetes; però si les intencions són dignes d’aplaudiment, l’execució
apareix molt més problemàtica. Possiblement en un escenari teatral tot plegat (exageracions
incloses) pot semblar més plausible, però a la pantalla predomina un to grotesc
força despietat amb tots els personatges, personatges que per altra banda
rarament mereixen cap simpatia. I sí, fa riure alguna cosa, sobretot als trams
inicials de la pel·lícula (i la visita a la ciutat més lletja d’Espanya); però
sovint és a costa de la figura arquetípica del marieta ridícul, un tipus d’humor
que a mi ja m’incomoda.
Acostumo a posar en
quarantena les històries que tracten de la confusió de la identitat sexual viscuda
en primera persona; crec que a la vida l’individu té més clar qui vol ser i qui
vol estimar, que no pas ho sap el seu entorn. Aquí tot s’acaba solucionant amb
psicologismes barats i amb un elogi a les dones, a totes les dones, que és més
un xantatge emocional que una mostra de sinceritat. Que Guillaume, després de
mostrar-nos-la durant tota la funció com una harpia sense sentiments, dediqui
un panegíric laudatori a la cabrona de la seva mare, put a cop de teatre immerescut.
Resumint (de cara al gabinet de premsa): es
pensaven que “entenia”, i els que no entenien res de res eren ells. Pel que he llegit
sobre el Guillaume Gallienne de la vida real, la seva història no és ni tan
blanca ni tan negra, i podria ser més bisexual del que la pel·lícula
transparenta. Quan una obra d’art simplifica el que se suposa que és real,
millor girar els ulls en direcció al que tots convenim en anomenar la realitat a la recerca de respostes.
En resum, he de triar una altra pel·lícula? No cal que m'ho diguis, em sembla que sí
ResponEliminaSí.
EliminaVaig veure el trailer i aquest senyor 'em va posar dels nervis', que diuen, em sembla que passo.
ResponEliminaCal dir que en la versió original la cosa passa millor: el tràiler doblat és insoportable.
EliminaPerdona la tafaneria, Allau, de quina ciutat parlem?, perquè la competició deu ser molt dura, no?...
ResponEliminaHa, ha! És la Línea de la Concepción i no diria que van gaire desencaminats.
EliminaHome, d'entrada el plantejament hem sembla interessant: l'autor interpretant-se a ell mateix i a la seva mare em sembla la representació del complex d'Èdip més suggeridor que he vist mai. Vist així, guanya interès, la pel·lícula?
ResponEliminaPer a mi el resultat fa pudor a psicologia barata.
EliminaEl títol és pot afortunat, i el trailer, que és l'únic que he vist, carregós.
ResponEliminaUn cop vista la pel·lícula, el títol s'entén, però no deixa de ser poc elegant.
EliminaHi vam anar abans d'ahir. Del plantejament inicial, força original, al desenllaç final, vaig passar del somriure a la rabia indignada. Podria ben bé ser que el guió l'hagués escrit un d'aquests bisbes castellans que ho redueixen tot a una malaltia que cal tractar, perquè al final la noieta es tracta i ES CURA, però a qui vol enredar en Guillaume?
ResponEliminaNo m'esperava aquell final, i passades més de 24 hores la meva indignació va en augment.
Més enllà de l'exhibició de mitjans dramàtics i interpretatius del xicot, veritablement notables, Què ens vol dir la pel·lícula? què s'ha de provar tot abans de ser o deixar de ser, com li diu la seva tieta? I aleshores venen les dues experiències visualitzades amb homes, ben frustrants i després el miracle. És que no me'n sé avenir que això sigui la pel·lícula francesa de l'any, i encara menys que un amic gai que es va casar amb una senyora, tingués la santa barra de dir-me que era boníssima i recomanar-la. Ara ho entenc, un cop més es va sentir alliberat del seu problema, fins la propera vegada que es creuí pel carrer amb un mascle que el faci tombar el cap.
Pel·lícula penosa
I indigna més si saps que Gallienne es confessa bisexual a la vida real, o sigui que comença per una traïció a si mateix.
Elimina