dijous, 6 de març de 2014

Un somni humit


Continuo amb la meva cavalcada personal entorn de l’obra de l’enorme Busby Berkeley. “Footlight Parade” (“Desfile de candilejas”) comparteix amb “42nd Street” i “Gold Diggers of 1933”, apart de l’any 1933 de la seva producció, la presència de Ruby Keeler i Dick Powell formant parella per tercera vegada, tots dos tovets i no gaire del meu gust (i també la del secundari Guy Kibbee). La va dirigir el molt professional Lloyd Bacon, igual que “42nd Street”, i torna a girar sobre la creació d’un espectacle musical, però amb una diferència. Igual com passa a “Singing in the Rain”, la trama es desencadena amb l’arribada del cinema sonor (un dels personatges profetitza que serà una moda passatgera), que posa en perill el futur del teatre musical. El productor de teatre Chester Kent, per assegurar la pròpia supervivència, s’empesca crear breus números musicals en viu que serveixin com a interludi entre pel·lícula i pel·lícula. Per convèncer l’empresari exhibidor haurà d’estrenar tres d’aquests espectacles al llarg d’una mateixa nit.

Amb una estructura que ja comença a resultar rutinària, el feble argument pròpiament dit ocupa els dos primers terços de la pel·lícula, mentre que el plat principal es concentra en els números musicals finals. La trama no resulta particularment distingida, però compta amb l'al·licient propi dels films anteriors al Codi Hayes, plens de picardies i de suggestions sexuals que avui ressonen amb inofensiva innocència. Amb excepcions les interpretacions m’han semblat molt irregulars, encara que li estic agafant afició a la Joan Blondell, una actriu acostumada a fer dones de caràcter fort, d’aquelles que no es mosseguen la llengua.

Però si “Footlight Parade” és de visió molt recomanable és per dos motius ben diferents. El primer és el protagonisme de James Cagney, un actor que fins el moment s’havia fet famós amb papers d’home dur, especialment gàngsters. Cagney, sobrat de carisma i energia, demostra aquí que pot cantar i sobretot ballar com els millors.

I, si el film es considera un clàssic, és per les tres coreografies de Busby Berkeley que el tanquen. La primera, “Honeymoon Hotel”, és una mena de “sketch” musical sobre una parella de nuvis que s’allotja en un hotel on cada habitació amaga una relació adúltera. La pretesa salacitat del número és del tot inofensiva. La peça final, “Shanghai Lil”, permet lluir-se a Cagney com a mariner que busca la noia del títol, clarament una prostituta. Es tracta d’un número espectacular, amb molts figurants, molts canvis de decorat, tocs d’ambientació veritablement genials… i uns apunts patriòtics una mica fora de lloc per qui no fos un americà de la depressió.

Però la coreografia que les supera totes, potser el cim de la carrera de Berkeley —i per tant el més distingit exponent de musical cinematogràfic— és “By a Waterfall”, creada a partir d’una cançó bastant ridícula de Sammy Fain i Irving Kahal i prolongada durant més de deu minuts de deliri formal amb moltes senyoretes en remull. La filmació, que va durar sis dies, implicà cent coristes en banyador, una piscina de 12,2x24,4 metres i més de 75.000 litres d’aigua. Dues dècades més tard Esther Williams basaria tota la seva carrera en idees extretes d’aquí, mentre que Richard Wagner, d’haver nascut més tard, hauria pogut transvasar aquestes filles del Rin a Bayreuth. He sentit dir (i no m’estranya) que Joan Brossa n’era un fan acèrrim. Per entendre-ho, cal una mica de paciència: al clip li costa d’arrencar, però després puja i puja. Només lamento que la qualitat de la imatge no sigui millor.


6 comentaris:

  1. Puc apreciar la perfecció tècnica però em deixa més fred que un quadre del Dalí. En alguna cosa havia de discrepar amb en Joan Brossa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha de veure en pantalla gran i amb ulls infantils.

      Elimina
  2. Un plaer visual! L'étiquetage que li has posat és del tot Allau: cinema, matemàtiques, música... Allau en estat pur :)

    ResponElimina
  3. Aquests musicals amb número que s'allarguen eternament em posen dels nervis i això que a mi els musicals i el cinema clàssic m'agrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deric, al final seré l'únic a qui li agrada (amb permís de Joan Brossa).

      Elimina