diumenge, 16 de març de 2014

Redempció vírica

Leto i McConaughey comencen a treballar-se els seus Oscar respectius.
“Dallas Buyers Club” (Jean-Marc Vallée, 2013) s’inspira en la història real de Ron Woodroof un electricista texà a qui l’any 1985 se li va diagnosticar la SIDA i li pronosticaren que li quedaven trenta dies de vida. En aquells anys la pandèmia es trobava encara en els seus inicis i no es coneixia cap medicament per combatre-la; l’ús de l’AZT s’estava provant de forma experimental a un grup controlat de pacients, tot i que hi havia la sospita que a la llarga acabava sent nociu pel sistema immunitari; mentre que en altres països s’estaven testant altres drogues no autoritzades als Estats Units. Underwood, decidit a sobreviure al termini al que l’havia condemnat la medicina americana, va buscar informació arreu i obtingué medicaments alternatius més enllà de les fronteres del seu país. Engrescat pels bons resultats que el seu tractament havia aconseguit per la seva salut —i amb la intenció de fer negoci a partir de les mancances del sistema sanitari americà— va organitzar un “club” de malalts que, per una quota de 400 dòlars mensuals, rebien tota mena de medicació importada.

El moment que relata “Dallas Buyers Club” és un dels més crucials de la història de l’epidèmia de la SIDA quan —un cop descobert el virus que l’originava i per quines vies es propagava— s’iniciava una carrera contra rellotge per trobar-hi un remei. Foren anys  de pànic i desconcert, de grans controvèrsies polítiques i de maniobres poc clares per part de les companyies farmacèutiques, decidides a comercialitzar productes d’eficàcia no totalment provada. Malauradament a la pel·lícula aquest context l’importa poc i l’utilitza només com a teló de fons sense matisos: un parell de metges, un de “bo” (és Jennifer Garner!) i un de “dolent”, resumeixen maniqueament els conflictes mèdics que hi poguessin haver.

Quina mena de pel·lícula intenta ser llavors “Dallas Buyers Club”? Senzillament quelcom molt mes tradicional i molt menys interessant: la típica història americana de superació personal i de triomf de l’individu emprenedor davant d’una societat adversa. Per fer l’evolució del personatge més diàfana, al principi ens el pinten amb traç gruixut com un home de vida poc recomanable, gairebé vorejant la delinqüència, i amb trets clarament homofòbs; el qual, a través de l’acció redemptora de la malaltia (que propiciarà el contacte amb tota mena de companys de calamitat) acabarà sent millor persona i aconseguirà una petita victòria en la ja llarga guerra contra la SIDA. Pel que he llegit, els guionistes han carregat les tintes d’una història que en la realitat potser no es prestava a un arc dramàtic tan rodó: ni Underwood era exactament un politoxicoman homòfob (alguns amics asseguren que era bisexual), ni va existir mai —a la vida d’Underwood, s’entén— la doctora que va perdre la feina per oposar-se a la dictadura de les farmacèutiques; mentre que la transsexual Rayon, que en el film actua com a sòcia i guia en el submón gai de Dallas, és pura invenció del guió.
Encara en aquest gènere, que per temàtica i realització es podria qualificar de “telefilm edificant”, la pel·lícula no acaba de funcionar. L’evolució del protagonista, per exagerada, no arriba a ser versemblant. En quant al funcionament del “club” —amb el seu continu contraban de drogues i les cues de pacients a plena llum del dia a les portes del motel—, sembla difícil de creure que tingués la mínima possibilitat d’existir. Com que el film es basa en fets reals, dedueixo que ens ho estan explicant de forma mediocre o com a mínim desganada.

Amb tot, “Dallas Buyers Club” s’endugué als darrers Oscar els dos guardons a la millor actuació masculina i em temo que és només per aquest costat que la podrem salvar. Jared Leto, millor actor secundari, crea una Rayon dotada d’absoluta credibilitat, tot i ser un personatge inventat (o precisament per això). Llàstima que la pel·lícula pertanyi a l’electricista Underwood, i la fràgil i afable transsexual s’ha de conformar amb un paper decoratiu, al qual encara és capaç d’insuflar prou humanitat. Matthew McConaughey, Oscar al millor actor protagonista, està impecable una vegada més, en un rol que li serveixen en safata perquè es llueixi (allò que abans se’n deia un “vehicle per a un actor”). No li discutiré el premi, perquè l’home porta una temporada sobrat i s’ho mereix, però després de les seves excelses intervencions a “Mud”, “The Woolf of Wall Street” i “Magic Mike”, em temo que aquí s’ha guanyat el cor de l’Acadèmia només per l’extrema demacració a la que ha sotmès el seu cos. És el tipus d’excessos que impressionen a aquells vellots de Los Angeles.

En resum, aconsellable si unes bones interpretacions justifiquen la vetllada. Per a mi, una ocasió perduda i una decepció, especialment si em poso a pensar en les promeses de Jean-Marc Vallée quan va filmar “C. R. A. Z. Y.).

2 comentaris:

  1. estaba esperando como agua de mayo tu crónica, -yo fui a verla el viernes- no quito una coma de lo que escribes...

    un abrazo Allau

    ResponElimina