Els altres africans

Fa dos anys, el febrer de 2012, el president d’Uganda senyor Yoweri Museveni declarava a propòsit de suposades condemnes a homosexuals que tenien lloc al país que: “Mai no els hem perseguit, mai no els hem discriminat. El que no volem és promocionar-ho.” (Noteu el salt des del personal “els” a l’impersonal “ho”). Tot desmentint-se sense que li caigui la cara de vergonya, molt a l’estil de la majoria de la classe política que hem conegut fins ara, el president d’Uganda acaba de signar lleis que condemnen a l’ostracisme i l’eventual extinció els homosexuals de la regió. No és l’únic. L’inefable Robert Mugabe, president vitalici de Zimbàbue, va expressar-se així en dates similars: “Els homosexuals? Són pitjors que els porcs i els gossos. Mai diria al meu gos que és gai perquè s’ofendria.” (No em digueu que comparteixo espècie animal amb Mugabe, perquè m’ofendria). Però fins i tot la senyora Ellen Johnson-Sirleaf, presidenta de Libèria i premi Nobel de la Pau, comentava a propòsit de la llei que criminalitza l’homosexualitat al seu país: “Aquesta llei no la tocarem. Hi ha certs valors tradicionals de la nostra societat que hem de preservar.” Sí, ja ho sé, el premi Nobel de la Pau no és garantia de res (Kissinger, Obama, etc); però, tanmateix…

Amb aquests antecedents nefastos és fàcil pensar que, si no tens una vida sexual moderadament convencional, no et podria passar res pitjor que néixer al continent africà. Per demostrar o desmentir aquesta asseveració el brillant periodista Marc Serena va recórrer durant sis mesos l’Àfrica entre 2011 i 2012. El fruit d’aquest periple exhaustiu i afortunat fou el reportatge fet llibre “Això no és africà” (RBA - La Magrana, 2013). El títol respon per cert a una excusa sovint esgrimida pels defensors més repatanis de l’heterosexualitat al continent (dit) negre, que consideren l’homosexualitat un subproducte pervers de la colonització europea, aliè a les tradicions de la seva terra. La gairebé nul·la documentació escrita sobre la història dels africans prèvia a la colonització juga en contra nostre, ja que queda ben poca constància de les relacions fora de norma que els exploradors de segles anteriors poguessin trobar al continent. Paradoxalment les veus més homòfobes s’alcen ara des de les càtedres dels bisbes catòlics i els imams musulmans, temporalment aliats en una campanya d’odi comú, que ja ha causat més baixes que la permissivitat tradicional.

Contrari a aquestes tesis anòmales, prefereixo pensar que la natura sempre conquereix els seus drets i que a Àfrica subsisteixen més relacions humanes de les que la raó aconsellaria. Marc Serena passeja el seu reportatge des d’El Caire fins a Ciutat del Cap a la recerca de transgressions sexuals i troba pertot arreu una raó per aturar-se i dedicar-li una mirada. A priori, i guiats per tota mena de prejudicis, hom pensaria que el seu testimoni reflectirà només ignoràncies atàviques, repressió i violència; però Serena també hi descobreix rars oasis de felicitat que descol·locaran a qui no conegui profundament aquests països.

He parlat abans de periple afortunat, perquè en mantes ocasions l’autor semblava ser al lloc precís en el moment adequat, no endebades les dates del seu viatge coincidiren amb l’inici de l’anomenada “primavera àrab” que fertilitzaria els capítols dedicats a Egipte i Tunísia. Però també fou per xamba que es trobava present a Mindelo en el moment de la mort de Cesária Évora. L’assistència al funeral en companyia de les transvestides més conspícues de Cap Verd és un dels cims del llibre.

No atribuiré a la casualitat, sinó a una fèrria planificació de l’obra la immensa varietat de casos que presenta el llibre, gairebé sempre lluny de la previsibilitat. Predominen les històries d’homosexuals masculins, per tradició els més visibles de l’auca, encara que les seves experiències poden ser tan diverses com la del blogaire egipci Ice Queer que juga amb els límits d’anonimat que proporciona la xarxa o l’esborronadora tragèdia del marroquí Said, pària sexual l’única esperança del qual és l’exili europeu. Entremig, les alegres transvestides de Cap Verd, els ambigus cantants de rai dels cabarets d’Orà, les bodes clandestines entre homes a Costa d’Ivori o l’inaudit imam gai que desfila al Dia de l’Orgull de Ciutat del Cap. Al marge, la figura tutelar d’Alice, veterana advocada heterosexual abocada en la defensa dels homosexuals camerunesos. Les lesbianes estan representades tant per una tunisiana que aspira a una “normalitat” gairebé europea, com per una mauritana que treu profit de la vida retirada de les dones dins de l’Islam, amb la sorpresa final d’una tribu del nord de Tanzània que permet el matrimoni entre dones. Però perquè no hi falti de res, faran acte de presència també un transsexual de Zàmbia, un intersexual d’Uganda i un albí gai de Kènia.

Si no s’ha entès encara, diré amb totes les lletres que “Això no és africà” m’ha entusiasmat. No cal que digui que és un llibre ple d’interès i d’actualitat (encara que les circumstàncies hagin canviat un xic des del moment de la seva redacció) sobre un tema del que no tenim gaires notícies: ja se sap que la salut sexual no és prioritària davant de necessitats més peremptòries de la vida. “Això no és africà” és també ameníssim i toca registres ben variats, tant amb fragments de literatura de viatges (Tanzània), com de suspens (a Camerun). “Els fideus de la mare”, el capítol dedicat a Ghana, podria funcionar com un conte autònom. En un món més perfecte i feliç, Marc Serena i el seu llibre mereixerien un respecte i un alt grau de consideració; i encara més al panorama català on els treballs d’investigació són un autèntic luxe. Em sabria molt de greu que passés desapercebut.