dijous, 13 de març de 2014

Els altres límits

Elefants roses, Vincent van Gogh, absinthe: only at Le Perthus
Tenia tota mena de prejudicis negatius envers “Dies de frontera”, la novel·la amb la qual Vicenç Pagès Jordà va guanyar el Premi Sant Jordi del 2013. I és que jo, com a bon esnob, opino que les novel·les guardonades amb alguns dels premis que es fan i es desfan al mons literaris d’ací i d’enfora sempre tenen un “minus” en relació a les esforçades obres que no aspiren a cap altre trofeu que el de l’excel·lència literària. Afegiu-hi que el seu títol em semblava poc atractiu, sense gràcia i gairebé sense substància. La meva reacció pot semblar excessiva, però és que jo sempre —almenys des de “El món d’Horaci” (1995)— havia considerat Pagès Jordà com un autor molt de la meva corda, i “Els jugadors de whist” del 2009 m’havia deixat en un estat proper a l’entusiasme. ¿Representaria “Dies de frontera” una capitulació davant dels cants de sirena de la literatura de consum?, em preguntava jo ple de retòrica. Per no allargar el suspens, m’afanyaré a aclarir que els meus prejudicis eren infundats i que l’últim llibre de Pagès Jordà pot mirar a la cara, sense avergonyir-se, tota la seva producció anterior.

Els seus protagonistes són en Pau i la Teresa, una parella de fet, prop de la quarantena, a qui no uneixen ni papers, ni fills, ni hipoteca: només l’afecte i el costum cimenten la seva convivència. Una “relliscada” d’en Pau posarà en perill la pervivència d’aquesta cohabitació. Sí, una típica comèdia de banyes que, reconeguem-ho, no és l’argument més original del món; encara que aquí ens trobarem lluny dels adulteris burgesos i ben solidificats dels vodevils de Feydeau, perquè el que impera és la precarietat laboral i els compromisos a curt termini, dos signes dels temps. Així la frontera del títol troba un primer sentit en aquest punt de no retorn, on determinades decisions —matrimoni, hipoteca, inseminació— fossilitzen la teva vida de cara a la posteritat. 

Per compensar la simplicitat del guió, Pagès Jorda tira mà de tota mena de tècniques narratives, com ja va fer a “Els jugadors de whist”, i en capítols breus que acceleren el ritme de lectura aconsegueix a la vegada amenitat i diversió. Hi ha capítols que conjecturen quin tipus d’actors secundaris serien els personatges en una hipotètica pel·lícula de gènere; d’altres que intenten endevinar quina pel·lícula van veure els pares dels protagonistes la nit que els van engendrar; hi ha perfils de Facebook d’alguns dels personatges i capítols que consisteixen en els seus diàlegs de whatsapp; hi ha fins i tot un test de comprensió lectora…

Un punt que m’interessa de l’obra de Pagès Jordà és la seva creació d’un món urbà i literari que no passa necessàriament per Barcelona. En aquest sentit “Dies de frontera” prossegueix l’elaboració de la cartografia d’una Figueres textual, on per a l’ocasió s’hi afegeix també una reflexió desmitificadora sobre el que significa l’Empordà per l’imaginari barceloní (i per tant universal). L’autor amplia aquí l’abast del seu punt de vista per incloure la línia —actualment més imaginària que real— que separa Espanya i França, i també és en aquest sentit més literal de la paraula “frontera”, que el títol decideix al·ludir-la. El foc de juliol de 2012, Antonio Machado i Walter Benjamin, els elefants d’Anníbal i l’estació de Portbou compareixen a un cop de Wikipedia de distància; però m’interessa més quan el novel·lista s’apropa al Perec pòstum de “Tentative d'épuisement d'un lieu parisien” en la seva passejada pel carrer anòmal del Pertús, o en l’odissea a peu de la protagonista, en la seva tornada a peu a Ítaca/Figueres.

Decididament menys ambiciós que “Whist”, però igualment digne de gaudi, “Dies de frontera” és d’aquells llibres que traspuen com de bé s’ho ha passat l’autor en escriure’l. Potser l’elogi resulta feble. El repetiré, amb el punt de vista canviat. “Dies de frontera” és d’aquells llibres que traspuen com de bé s’ho passarà el lector, per poc que es deixi impregnar pels seus efectes lúdics, mefítics, letals.

3 comentaris:

  1. Com que al club de lectura de Vic ja estàs encasellat, vull dir que t'has especialitzat en novel·les d'adulteri, ara se m'ha acudit que, de cara l'any vinent, te'n podries fer càrrec d'aquesta i, ja posats, podríem mirar de fer venir en V.P.G., que ara Figueres-Vic és un salt pel tunel de Bracons. Fa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ve ell, jo no hi hauria de ser: em cauria la cara de vergonya.

      Elimina
    2. I ara què representa que haig de fer, jo, eh? Em faràs triar entre en V.P.G. i tu? Va, home, va, que ♪yo os puedo quereeeeer a los dos a la veeees...perquè estic com un senserrooooo♪...

      Elimina