dimecres, 19 de març de 2014

Île Saint-Paul

Pel nom ja haureu deduït que aquesta illa deshabitada i de set quilòmetres quadrats de superfície pertany a França. Es troba al sud de l’Oceà Índic, a la frontera entre el clima humanament suportable i les gelors antàrtiques. La forma el cim d’un volcà actiu (darrera erupció el 1793), el cràter del qual és obert a l’oceà i navegable. Com a curiositat, forma part amb l’illa d’Amsterdam i la de Kerguelen dels tres únics territoris que són antípodes dels Estats Units contigus (és a dir, exceptuant Alaska i Hawaii).



Els primers en mencionar-la foren els portuguesos (1559); però a causa del seu emplaçament sobre la ruta que unia el Cap de Bona Esperança amb Indonèsia i Austràlia aviat fou freqüentada per exploradors, pescadors i caçadors de foques, a més de ser utilitzada com a punt de referència en la navegació. Entre el 1843 i el 1853 el govern francès hi establi una explotació pesquera a la qual va renunciar posteriorment.

Un dels moments culminants de la història de l’illa tingué lloc quan el vaixell britànic HMS Megaera, que transportava tropes a Austràlia, es va veure obligat a amarrar a les seves costes a causa d’una via d’aigua que s’havia obert durant la travessia. Els seus 400 tripulants van passar allí tres mesos bastant improductius en companyia dels dos francesos residents. Judith Schalanky fa un retrat tan rodó com increïble d’aquests dos personatges, més proper a un relat de Voltaire que a la realitat documentada. M’abstindré doncs de propagar-lo.

Un altre nàufrag digne de menció fou Charles Lightoller que hi passà vuit dies allí atrapat, quan el seu veler Holt Hill hi va embarrancar l’any 1899. Lightoller prosseguiria la seva triomfal carrera marinera en embarcar-se alguns anys més tard en el Titanic com a Segon Oficial, experiència de la qual també va sobreviure.

Però l’episodi més truculent es produí al primer terç del segle XX. Els germans Bossière, armadors de Le Havre, havien creat la companyia conservera “La Langouste Française” l’any 1929 i havien embolicat una trentena de bretons i malgaixos per fer la campanya de la llagosta durant la temporada d’estiu, que a l’hemisferi austral s’estén de novembre a març. Un cop enllestida, restaren a l’illa set persones (entre les quals es comptava una dona embarassada i un jove malgaix) que s’havien d’ocupar del manteniment de les instal·lacions fins l’any següent. L’administrador de la societat els prometé que en dos o tres mesos els enviaria un vaixell d’avituallament, però després se n’oblidà: són tantes les coses que passen pel cap de l’administrador d’una conservera!

Louise Brunou va parir a finals de març de 1930 una nena a la qual va anomenar Paule, en honor del patró de l’illa. Li serví de poc aquest gest auspiciós: als dos mesos la nena ja era cadàver i una llauna de conserva li serviria de fèretre. La resta d’oblidats es trobaven cada dia una mica pitjor: potser perquè no hi havia a la seva dieta cap menja fresca i el seu sustent principal era la conserva de “boeuf en gelée”. Tot consultant el manual de medicina que es trobava a totes les illes desertes del món abans de la invenció de la wikipedia, deduïren que eren víctimes de l’escorbut. L’acurat diagnòstic no impedí que se’n seguissin tres defuncions. La quarta baixa la protagonitza Pierre Quillivic, que va agafar una barqueta i ja no se l’ha vist mai més. Sí, “Lost” ha fet molt de mal.

Per a tranquil·litat dels patidors constitucionals, el desembre de 1930 un vaixell anomenat Île Saint-Paul va rescatar els tres supervivents: la senyora Louise Brunou i els senyors Louis Herlédan i Julien Le Huludut. Dels trenta morts de l’epidèmia de beri-beri que s’esdevingué poc després ja en parlaré un altre dia, quan m'hagi recuperat del trasbals present.


8 comentaris:

  1. Has pensat algun cop a fer-te guionista? Tothom pensaria que tens una imaginació desbordant, un gran talent per la inventiva. Les històries que ens expliques sobre aquestes illes ningú podria prendre-les com a certes! He buscar l'illa al Maps, seria xulo fer una volteta en barca pel cràter (esperant que no triï precisament aquell moment per tornar a entrar en erupció, ja seria mala sort).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, jo no tinc cap inventiva. Tot ha estat inventat, ja. El que explico és més o menys cert. I, si no ho és, la culpa no serà meva.

      Elimina
  2. Precisament a això em referia, no serà idea teva, però els guions que puguis fer amb aquests fragments de realitat semblaran totalment inversemblants i imaginatius. Però bé, tant és...

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, s'agraeix l'esforç per trobar-me feina.

      Elimina
  3. hace unos años viajé a la Isla de Pascua, también allí hay un crater volcánico inundado, una verdadera belleza; me lo ha recordado, y también la sensación enorme de soledad, extrañeza e aislamiento que sentí aquellos días. No quiero pensar el horror de vivir en Saint Paul olvidada¡...


    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno, en la isla de Pascua con el turismo debe de ser un no parar.

      Elimina
  4. per això resulta tan odiosa la pregunta: "quin llibre t'enduries en una illa deserta?". Jo ni cuita en ratafia me'n vaig a una illa deserta, uf!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els nàufrags no tenen elecció o sigui que millor dur sempre un llibre a la butxaca.

      Elimina