Montserrat espoliat

"Maria Rosa", Joan Rebull

Ha estat un rampell poc afortunat.

Vaig comentar a casa que no havia visitat mai el museu de Montserrat i tot d’una vam decidir passar-lo a veure aquest dissabte tan primaveral. Rucs de nosaltres havíem llegit i posteriorment oblidat la notícia que informava que les 100 millors peces del museu s’exhibirien a Itàlia entre l’u de febrer i el sis de juny d’enguany. Les 100 millors peces! O sigui que res del Caravaggio, ni del Tiepolo, del Dalí ni del Picasso, res dels tres millors Casas, ni del Fortuny, del Torres-García, del Monet i el Degas. Ni tan sols el meu estimat Sean Scully havien respectat. Què hi podia quedar que justifiqués la visita, si un museu de més envergadura s’hauria vist seriosament tocat amb una retallada similar?

Era força descoratjador anar topant-se a totes les sales amb cartells que deien més o menys: no teníem més Caravaggios per ocupar el lloc del que hem prestat, però a les golfes disposàvem d’un quadre de la mateixa època d’un pintor que segur que no heu sentit en la vida, però que a nosaltres ens sembla “interessant”.

Pecadora d'El Greco

I mireu, malgrat tot, encara he trobat al·licients suficients per no donar la visita per perduda. A la pintura clàssica salven els mobles uns màrtirs de Benedetto Bonfigli, un Greco decent i un retrat de Jean de la Fontaine pintat pel perpinyanès Jacint Rigau-Ros (o Hyacinthe Rigaud, quan en mode estupend li feia la gara gara a Lluís XIV). I llavors hi ha la pintura catalana moderna, que no sé si és gaire bona en comparació a altres pintures contemporànies seves, però és la nostra; i jo a un Nonell, a un Mir o a un Casas (els tres artistes molt ben representats aquí) els hi ric totes les gràcies. I encara més al gran Rusiñol, del qual s’ha preservat entre d’altres “El pati blau” (no deien que les millors pintures eren totes fora?) 

El pati blau. Sobren les paraules

He descobert un lluminós Joan Roig i Soler, que pintava les platges de Sitges. I un Joaquim Vayreda a qui el motivaven les vaques sota la lluna. I m’he enamorat de dos paisatges parisencs de Josep Mompou, el germà gran del músic Frederic. Tornaré un altre dia per veure el Caravaggio, el Dalí i l’Scully; però no em sembla haver perdut el temps.

Sitges segons Joan Roig i Soler

A més a Monistrol, perdut tot el sentit de la litúrgia catòlica, celebraven ahir (en plena quaresma) el seu carnaval particular amb grallers i batucada, barrufets, fruites, personatges d’Asterix i peces d’escacs blanc-i-negres. No voldria ser profètic, però acabarem tenint un sambódromo a tots els pobles de Catalunya.

O Mir o el sambódromo, ja us ho fareu.