No sóc gens amic del gènere necrològic, sempre el camí més curt pel blogaire mandrós i el membre de Facebook més mancat de recursos; però la notícia que ens ha filtrat l’amic Bereshit aquest migdia sobre la desaparició de l’actor de doblatge mexicà Jorge (El Tata) Arvizu m’ha omplert de desolació nostàlgica, tant bon punt he descobert qui s’amagava darrera d’aquest nom sense context conegut.
Tot això prové d’un temps on la televisió disposava d’un sol canal que parlava un espanyol anomenat “neutre” per a les sèries americanes, encara que pels espectadors ibèrics ens sonava tot a “sudaca” en excés. Però una veu sentida a la infantesa deixa una marca indeleble, que en aquests moments de crisi (i amb El Tata mort), representa els millors anys de la nostra vida.
Jorge Arvizu va doblar tot el que ens importava llavors. Fou Maxwell Smart i Pedro Picapiedra, Ringo i George a la sèrie animada “The Beatles”, Bugs Bunny, Mr. Magoo, “el pato Lucas” i el gat Fèlix. Temps meravellosos que no penso reivindicar.
Ja us ho confesso ara mateix, sóc fill fifty-fifty de Gabriel Ferrater i Benito Bodoque. Pel que puc recordar, Benito sempre fou menys memorable que Ferrater.
És curiós com aquesta necrològica també m'ha afectat com si haguéssim descobert que aquests dibuixos tinguessin vida i no fossin immortals.
ResponEliminaSón immortals, Galde, no en tinguis cap dubte.
EliminaDigues-li casualitat, però ara mateix m'estava mirant l'episodi de Don Gato "El Marajá de Pocajú", empesa per l'impuls nostàlgic. Ja veig que l'entrada de Bereshit ens ha fet replantejar la filiació a més d'un: Ferrater i Benito Bodoque. Pas mal!
ResponEliminaSícoris, casualitat no pot ser, millor pensar en una epifania.
EliminaPer als que tenim un imaginari tan ampli l'orfenesa esdevé una malaltia crònica, tràgica, mitològica; un càstig permanent dels deus, que ens recorden que sempre som deutors d'alguna cosa.
ResponEliminaAquest parella Ferrater-Benito Bodoque fa pensar molt. D'això es tracta.
Llei de vida, Enric: quan més grans, més orfes.
Eliminaels dibuixos poden ser immortals, però les veus no, això ja ho vaig descobrir amb el cas del doblador d'en Homer Simpson, quin trauma!
ResponEliminaSí, això és fotut, si el personatge està encara en actiu. La majoria dels personatges que va doblar el senyor Arvizu eren dels 60 i 70, encara que fa dos anys va dobla "Don Gato, la película".
EliminaDoncs aquesta necrològica sí que és pertinent. Un dels xocs de la meva infantesa va ser comprovar que els "castellans" no parlaven com als dibus. Encara no me n'he refet.
ResponEliminaÉs que els castellans s'entenen sense necessitat de doblar-los.
Elimina