dijous, 15 de setembre de 2016

Analítica


Sebastià Portell és un autor jove (ara tocaria dir (amb enveja) «insultantment jove», atès que va néixer a Ses Salines l’any 1992), el qual ja comença a acumular un bon grapat d’obres publicades: contes, peces teatrals, una biografia entrevistada d’Antònia Vicens… «El dia que va morir David Bowie» (LaBreu edicions 2016) —títol adotzenat que sona a imposició editorial— representa el seu debut en el món de la novel·la i, a parer meu, no ho podria haver fet amb més eficàcia.

El llibre tracta d’un mallorquí gai innominat, proper a la trentena, habitant de Barcelona, i afectat per tots els tics del jovent del segle XXI: vida laboral de merda, ingestió excessiva de carbohidrats i de drogues sintètiques, Lady Gaga a la banda sonora, recerca de la satisfacció immediata, i una flagrant incapacitat per establir vincles sentimentals. El noi, en un dels seus freqüents encontres sexuals via Grindr, descobreix sota el gland una anomalia dermatològica que el conduirà a fer-se una anàlisi per descobrir possibles malalties sexuals. Mentre espera els resultats una multitud de pensaments se li aglomeraran al cap.

«El dia que va morir David Bowie» és una novel·la feta de retalls, no endebades ve dedicada a «L’adolescent de sal» de Biel Mesquida (i a «Gelat de maduixa» d’Antònia Vicens), que podria el seu model llunyà a la vegada que la seva posta al dia. Entre fragments de Teresa de Jesús, Judith Butler, «La perfecta ama de casa», articles de la Viquipèdia o el menú del döner kebab del barri, hi apareixen també interludis més personals com transcripcions de missatges de veu i de text o una mena d’entremesos teatrals (que m’han semblat la part més innecessària).

Però el nucli de la novel·la l’ocupen les reflexions i records del protagonista sobre les circumstàncies que l’han dut fins aquí: la mare beata i possessiva (quasi un clixé balear), el pare en fuita, les experiències en el pis d’estudiants, la tardana pèrdua de la virginitat i les seves coloristes aventures sexuals. Portell demostra un bon control narratiu amb un llenguatge fresc i imaginatiu, àgil però repuntat amb el detalls justos que eleven uns continguts de vegades poc madurs. O potser és que jo ja sóc massa gran per llegir coses que em queden massa lluny. En tot cas, es nota que l’autor necessitava escriure una novel·la com aquesta, franca i alliberadora, per prosseguir una carrera que es promet molt feliç.

En un ordre de coses més sociològic que literari, «El dia que va morir David Bowie» resulta imprescindible per aixecar acta de la manera com follen els gais d’ara mateix, un document ben ancorat en unes dates precises (investidura de Carles Puigdemont, mort de David Bowie) que s’integra pertinentment a la crònica novel·lesca dels gais dels Països Catalans, marcada per autors anteriors com Terenci Moix, Biel Mesquida, Lluís Fernández o Lluís Maria Todó. En aquest terreny, Sebastià Portell no es talla gens i resulta gràfic i procaç, per no dir marranot. Si al còctel hi afegiu la seva carona de no haver trencat mai un plat que apareix a la solapa, alguns lectors propensos poden acabar covant idees molt poc confessables. Però bé, això tampoc és literari.

Benvinguda doncs «El dia que va morir David Bowie» —no va sobrada la literatura en català de novel·les de transmissió sexual—, i malgrat les meves maneres de iaio repatani he de confessar que m’ho he passat de conya llegint-la. Tant de bo la propera sigui encara més consistent i sucosa.

4 comentaris:

  1. Fas bé de remarcar que el títol deu ser una imposició, això del dia en què va morir algú ja està molt tronat i pot espantar els lectors tafaners

    ResponElimina
  2. També es pot entendre com un homenatge al primer escriptor que va parlar del món gai obertament en la nostra llengua. Un dia o altra tocarà reivindicar la figura de Terenci Moix i aquella novel·la que va fer furor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar que es pot entendre així, encara que és un tipus de novel·la força diferent.

      Elimina