 |
| Streep, Helberg, Grant: trio guanyador |
Fa sis mesos s’estrenava «Marguerite» de Xavier Giannoli, una fantasia creada a partir de la figura històrica de Florence Foster Jenkins (1868 - 1944), ara ens arriba el film «Florence Foster Jenkins» per presentar-nos la seva autèntica biografia. Dirigeix Stephen Frears, darrerament especialitzat en narrar drames basats en la vida real i protagonitzats per dones grans («Mrs Henderson Presents», «The Queen», «Philomena»).
Foster Jenkins, recordem-ho, era una mecenes musical a la Nova York de la primera meitat del segle XX; la qual, no conforme amb perpetrar quadres plàstics d’un mal gust ben descriptible, patia a més d’ínfules (infundades) de soprano coloratura. Que els seus contemporanis li aguantessin els esgarips podria entendre’s com una barreja de corporativisme de classe, llagoteria i satisfacció per compartir una broma privada. Més controvertida és la posició de la pròpia Florence en relació al seu «art». ¿Es prenia seriosament la seva carrera o era conscient de l’efecte humorístic dels seus recitals? «Florence Foster Jenkins» (el film) opta per concedir-li el benefici de la bona fe a l’artista, mentre documenta les seves darreres setmanes de vida, centrades en la preparació d’una vetllada al Carnegie Hall, que seria el seu triomf i la seva perdició.
Un cop superada la comicitat dels xiscles desafinats de la soprano, el guió es queda una mica curt d’anècdota. Cal acudir llavors a la particular relació sentimental de Florence (Meryl Streep) amb l’actor britànic semi-fracassat St. Clair Bayfield (Hugh Grant), que la tractava amb devoció, però que funcionava en segon terme com a mantingut amb amant incorporada. A aquest particular consorci cal afegir el fidel pianista acompanyant Cosmé McMoon (Simon Helberg), per acabar de desmentir allò que deia Tolstoi que les famílies felices ho eren sempre de la mateixa manera.
No ho negaré, «Florence Foster Jenkins» és una pel·liculeta, agradable però pel·liculeta al cap i a la fi. Més que res la redimeixen els seus actors protagonistes, que estan tots excel·lents. Meryl Streep ja ens té acostumats a aquests exercicis de virtuosisme, que aquí aconsegueix harmonitzar la comicitat d’un cant atroç amb la vulnerabilitat d’una dona massa enamorada. Resulta més sorprenent Hugh Grant, que en la seva maduresa és capaç d’expressar afecte autèntic sense ni un punt d’afectació. I en quant a Helberg, a qui coneixíem sobretot per «The Big-Bang Theory», demostra un domini superlatiu de les expressions facials, que transmeten tant una comicitat irrefrenable com una igualment imparable empatia. Tota una descoberta.
Tot s’ha de dir: la imperfecta «Marguerite» era més discutible que el film de Frears, però també més interessant en les qüestions que plantejava. La realitat sempre és millor com a punt de partida que com a estació de destí.
Foster Jenkins, recordem-ho, era una mecenes musical a la Nova York de la primera meitat del segle XX; la qual, no conforme amb perpetrar quadres plàstics d’un mal gust ben descriptible, patia a més d’ínfules (infundades) de soprano coloratura. Que els seus contemporanis li aguantessin els esgarips podria entendre’s com una barreja de corporativisme de classe, llagoteria i satisfacció per compartir una broma privada. Més controvertida és la posició de la pròpia Florence en relació al seu «art». ¿Es prenia seriosament la seva carrera o era conscient de l’efecte humorístic dels seus recitals? «Florence Foster Jenkins» (el film) opta per concedir-li el benefici de la bona fe a l’artista, mentre documenta les seves darreres setmanes de vida, centrades en la preparació d’una vetllada al Carnegie Hall, que seria el seu triomf i la seva perdició.
Un cop superada la comicitat dels xiscles desafinats de la soprano, el guió es queda una mica curt d’anècdota. Cal acudir llavors a la particular relació sentimental de Florence (Meryl Streep) amb l’actor britànic semi-fracassat St. Clair Bayfield (Hugh Grant), que la tractava amb devoció, però que funcionava en segon terme com a mantingut amb amant incorporada. A aquest particular consorci cal afegir el fidel pianista acompanyant Cosmé McMoon (Simon Helberg), per acabar de desmentir allò que deia Tolstoi que les famílies felices ho eren sempre de la mateixa manera.
No ho negaré, «Florence Foster Jenkins» és una pel·liculeta, agradable però pel·liculeta al cap i a la fi. Més que res la redimeixen els seus actors protagonistes, que estan tots excel·lents. Meryl Streep ja ens té acostumats a aquests exercicis de virtuosisme, que aquí aconsegueix harmonitzar la comicitat d’un cant atroç amb la vulnerabilitat d’una dona massa enamorada. Resulta més sorprenent Hugh Grant, que en la seva maduresa és capaç d’expressar afecte autèntic sense ni un punt d’afectació. I en quant a Helberg, a qui coneixíem sobretot per «The Big-Bang Theory», demostra un domini superlatiu de les expressions facials, que transmeten tant una comicitat irrefrenable com una igualment imparable empatia. Tota una descoberta.
Tot s’ha de dir: la imperfecta «Marguerite» era més discutible que el film de Frears, però també més interessant en les qüestions que plantejava. La realitat sempre és millor com a punt de partida que com a estació de destí.
fa uns dies em vaig recordar d'ella, i de la seva familia....
ResponEliminahttp://blocfpr.blogspot.com.es/2016/09/lassassina-de-mozart.html
Pobra, ho feia amb la millor de les intencions. Si veiessis la pel·li, l'acabaries estimant.
Eliminavols dir. No se si suportaria la pel·lícula. A banda que després de veure la Bridget Jones 'the last' estic bastant destrempat.
ResponEliminaNo m'estranya. La Zellwegger i els seus morrets, no els aguanto.
Elimina