Fons d’armari

El «Diccionario enciclopédico de la vieja escuela» (Tusquets, juny de 2016) és una miscel·lània de textos dispersos que l’escriptor Javier Pérez Andújar ha decidit publicar en forma de fictici diccionari, gràcies a l’ordenació alfabètica de les seves entrades. La procedència dels textos és tan diversa com transversal, alguns d’ells provenen de blogs més o menys coneguts (Lady Filstrup, El butano popular), altres de la premsa (EL PAÍS, La Vanguardia) i una petita proporció és rigorosament inèdita. Com caldria esperar, el conjunt és força irregular i l’interès molt variable. [I potser s’haurien d’haver revisat més a fons, perquè en algun punt es mencionen il·lustracions que no s’han reproduït en el llibre.]

Els textos que comenten fets de l’actualitat de vegades poden resultar obscurs, tan efímer és aquest concepte d’«actualitat», i sovint requeriran una revisió de l’hemeroteca per entendre plenament les al·lusions. És aquí on l’escriptor mostra el seu orgull santadrianenc i reivindica el passat obrer de la seva ciutat natal, sense cometre la impostura de considerar-se a si mateix membre de la classe obrera. Pérez Andújar deixa entreveure una curiositat amable envers els moviments sorgits del 15-M i una visió crítica davant del catalanisme burgès de Convergència i el conservadorisme del PP, res de nou per a qui conegui les dèries de l’autor. De totes maneres els articles —de caire més social que polític— sobre el present constitueixen un percentatge relativament menor del llibre, ja que el seu propòsit principal és la revisió de les icones de la cultura popular que educaren l’escriptor en els seus anys tendres. En certa manera el seu pregó per les Festes de la Mercè podria constituir un índex fidedigne dels temes aquí tractats.

JPA se centra principalment en els tebeos i encara més en els de l’escola Bruguera, però també en altres herois dibuixats de la postguerra. Tenen paper protagonista Vázquez i la Familia Cebolleta, Raf i Sir Tim O’Theo, Ibáñez i Mortadelo i Filemón, el professor Franz de Copenhague, Conti, Carpanta i Protasio, Segis y Olivio, Peñarroya, Nadal o Nene Estivill. La forma d’abordar aquestes qüestions és de vegades informativa i informada, de clars propòsits divulgatius i reivindicatius d’una memòria que es va apagant. En altres casos s’utilitza, però, un estil molt característic de l’autor (que impregna de fet la majoria de les entrades d’aquest diccionari), on el que impera és l’associació lliure d’idees, encara que suposi el boicot a un discurs coherent. Potser això s’explica a l’entrada dedicada a Francisco Umbral, on JPA es declara abduït pel talent tumultuós d’aquest estilista madrileny. Així escriu:

    A quienes le hemos leído, copiado y plagiado, Umbral nos ha proporcionado coartadas a mansalva. Quizá la principal sea la que dice: no pienses, escribe. Umbral escribe que sólo sus manos saben lo que él va a escribir, que piensa con las manos. Así nos ha quitado el miedo a todos.

En aquesta confiança en les virtuts de l’escriptura automàtica rau el meu pitjor prejudici davant dels articles de JPA: es diria que els escriu a raig incapaç de resistir-se a un joc de paraules (encara que dinamiti el sentit) i, si surten amb barba, els dedica a la Puríssima Concepció.

    Ay, cariño, pásame una calada, que me gusta fumarte. ¿Sabes qué? Si los Beatles fueron un conjunto, los Rolling Stones eran un subconjunto. Las matemáticas son exactas como el pulso que late en tu muñeca de porcelana. Escribo para ti, sí, amor mío, pero no para que lo leas sino por escribir.

Coses com el paràgraf precedent, posen a prova la meva paciència. Per fortuna l’autor també és capaç de confegir articles emocionants quan escriu sobre allò que realment li agrada, com són els benaurats tebeos:

Los sábados por la mañana están hechos para ir a comprarse un tebeo. Lo dice la Declaración de los Derechos Humanos. Es un gustazo. El sol se pone de nuestra parte y nos sigue hasta la tienda, hasta la librería, hasta el quiosco. Los sábados de sol son ases de oros. Con un sábado soleado en la mano puede darse la semana por ganada. Al abrir el tebeo en un día así, el sol parece uno de esos tipos que se ponen en el metro a leer el periódico de los otros por encima del hombro. Pero como son tan simpáticos, se les permite. Qué diablos, ¡en un día así! Lo triste es meterse a comprar tebeos en sitios donde todo es cemento y no entra la luz del día. Mil escaleras mecànicas no valen lo que una ventana normal y corriente, con sus cristales, sus listones, sus tablerillos y sus goznes.

La lectura del «Diccionario enciclopédico de la vieja escuela» representa una experiència similar a la de la muntanya russa, una barreja d’exaltació i abisme. Qui vulgui iniciar-se amb aquest escriptor faria bé de començar per «Los príncipes valientes» o «Paseos con mi madre». De totes maneres d’ençà que he descobert que JPA és un tintinòfil acèrrim, i que és capaç de parir una peça tan commovedora com «Tintinolatrie» estic disposat a passar-li per alt la meitat de les seves arbitrarietats.