dimecres, 28 de setembre de 2016

Història contemporània d’Espanya

Ens els darrers anys Alberto Rodríguez s’havia anat revelant com excel·lent director de cinema policíac («Grupo 7», «La isla mínima»). Amb «El hombre de las mil caras» sembla voler transcendir aquest qualificatiu limitador, que remet a narrativa de gènere, per abordar una ambiciosa epopeia d’espies basada en fets reals sobre la intrigant figura de Francisco Paesa, un aventurer esmunyedís acostumat a navegar les clavegueres de l’estat. El film se centra especialment en el paper que va tenir l’obscur personatge en la fuga del que havia sigut Director de la Guardia Civil, Luis Roldán, un cas que va commocionar la societat espanyola en el seu moment i que, com gairebé tot, ha caigut ràpidament en l’oblit.

No tinc res en contra de preservar la memòria històrica d’uns fets que tan bé retraten la idiosincràsia del país, tot i que sempre és un perill vestir-los amb robes de ficció, ja que és difícil, gairebé impossible, mantenir l’equilibri entre la versemblança i la veritat dramàtica. Això no és tan greu quan es tracta de matèria lleugera i més allunyada en el temps (com passa, per exemple, a «Florence Foster Jenkins»), però «El hombre de las mil caras» parla d’esdeveniments que hem presenciat al tele-notícies i l’escrutini serà necessàriament més sever.

En la meva opinió, el guió que firmen Alberto Rodríguez i Rafael Cobos no se’n surt a l’hora de donar fluïdesa a la narració i acaba conferint a la pel·licula l’eixutesa factual d’un docudrama. Ja és molt mal senyal que del fil conductor de la trama se n’ocupi una veu en off —la d’un personatge menor i possiblement inflat—, tan didàctica com impostada. Sens dubte aquestes explicacions aporten una informació completa i poc ambigua a l’espectador, però ho fan amb el risc de sepultar-lo sota un gavadal de detalls tediosos. «El hombre de las mil caras» transcorre sense cap elegància expositiva i puc imaginar-me perfectament una versió mitja hora més breu i molt més distreta.

No es pot negar que els valors de producció són alts (tot i que eren més estèticament compactes i convincents a «La isla mínima») i no s’escatimen localitzacions internacionals que llueixen molt a qualsevol producció espanyola. Però sóc dels que difícilment suporten guions en els quals es canvii de ciutat (sempre amb un rètol que ho informa) cada mig minut: em sembla un atemptat a l’economia expositiva.

Eduard Fernández és un dels millors, això no us ho discutiré, però la seva construcció de Francisco Paesa (per la qual va ser premiat a Donosti) em sembla només un catàleg de tics i una expressió inamovible que desmenteix el títol del film. En el seu descàrrec cal dir que el personatge és un enigma al qual és difícil penjar-li motivacions que es puguin compartir.

De la nombrosa resta d’actors, em quedo amb la professionalitat a prova de bombes de José Coronado, Pedro Casablanc i Emilio Gutiérrez Caba. Carlos Santos fa un Luis Roldán que no em crec i Marta Etura fa de la seva dona. No m’agrada, però crec que l’han dirigit malament.

Tot això serien objeccions menors, si el guió no fos tan matusser. Quan una pel·lícula se t’està fent llarga i en consultar el rellotge descobreixes que encara no ha superat els noranta minuts vol dir que tenen un problema. I haurà de ser ells els que el resolguin.

4 comentaris:

  1. Jo vaig ser menys exigent. El guió és complicat i planteja molts interrogants però la pel·lícula es fa veure amb interès. Eduard Fernández quasi s'ha hagut d'inventar un personatge del que res se sap o res es diu. És una ombra hieràtica i poderosa que maneja els fils de la trama enganyant a tothom. De Roldán em va semblar semblar impresentable que se li fes portar calva postissa. El personatge, un pobre home, si no s'assembla al real, me'l fa creible. I no se'm va fer llarga. Vaig pensar que donaria per una sèrie o que demanava una segona part responent preguntes que queden a l'aire.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Preguntes que potser mai no seran respostes...

      Elimina
  2. JO VAIG VIURE ELS FETS,EP¡¡,PER PRENSA,I NO S'HAN FA LLARGA,FINS I TOT VAIG TROBAR A FALTAR "COSES",SOBRE TOT DE CAIRE POLITIC.VAN SER ANYS MOLT DURS,ON EL TERRORISME D'ESTAT REGNAVA PER ARREU.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també vaig viure els fets per la premsa i sí que se'm va fer llarga. Si ho haguessin explicat tot no s'hauria acabat mai més.

      Elimina