dilluns, 12 de setembre de 2016

La freda venjança

El pas de l’actuació a la direcció no és ni molt menys una novetat, tot i que diria que darrerament es produeix amb molta més freqüència (tot just ahir llegia sobre pel·lícules recents que han dirigit John Malkovich, Meg Ryan o Ewan McGregor). No hi ha cap norma sobre la qualitat dels resultats, que poden abastar des de l’excel·lència fins a l’abominació. Gosaria dir però que, a menys que disposis d’una forta personalitat a la pantalla (com Charles Chaplin o Woody Allen) és preferible no actuar i dirigir a la vegada. Aquest és l’encertat criteri que ha escollit un bon actor com és Raúl Arévalo pel seu debut en la direcció, «Tarde para la ira», de la qual també firma el guió al costat de David Pulido.

El film tracta amb modèlica concisió (92 minuts) una història de venjança, de la qual és millor no saber-ne res, perquè un dels seus plaers principals és anar descobrint les giragonses de la trama amb alguna sorpresa inclosa. Cal dir això sí que està admirablement explicada, amb un pols ferm que no és propi d’un principiant, i una tensió molt ben sostinguda que atrapa en tot moment l’espectador. L’ambientació en barris perifèrics d’alguna ciutat d’interior i en pobles «mesetaris" d’anònima normalitat és tan identificable com creïble, un efecte que accentua l’aspra fotografia d’Arnau Valls Colomer.

Els actors estan tots impecables en una mostra de naturalitat tan absoluta que de vegades es diria que no estan actuant i que simplement apareixen tal com són. L’excepció seria Antonio de la Torre, un actor que acostuma a encarnar (i a excel·lir) en papers foscos i turmentats i que aquí ho torna a brodar com a motor de la trama. Magistral el monòleg «freaky» de Manolo Solo i la sobrietat de Luís Callejo. I sense que tingui res a dir contra la competent intervenció de Ruth Díaz, penso que potser el premi d’interpretació que acaba de rebre a Venècia li ve una mica gran.

«Tarde para la ira» és en definitiva la millor versió possible del que pretenia ser. Confesso que els relats centrats en una venjança i on aquesta pràcticament no es qüestiona moralment no són els que més m’estimulen l’intel·lecte, per molt perfecta que sigui la construcció. Penso que un creador hauria d’anar una mica més enllà de l’enunciació de la Llei del Talió. Dit això, l’he trobada absolutament recomanable.

2 comentaris:

  1. Ja saps que tinc una injustificada mania al cine espanyol, però es que la vens tan bé que haig d’apuntar-la a la llista.

    ResponElimina