dilluns, 5 de setembre de 2016

Vacances romanes

La cartellera estiuenca, malgrat el continu degoteig d’estrenes, no sempre ofereix títols que vinguin de gust enmig d’una oferta on abunda la pura morralla. Cert que el propi criteri es troba sota mínims i el grau de permissivitat estètica voreja l’inadmissible, però una sala ben refrigerada és un imant irresistible en un mes de setembre que ja bat rècords de temperatura. Tot això per dir-vos que vaig accedir a anar a veure la darrera versió de «Ben-Hur», molt conscient que no em trobaria una obra mestra.

Aquesta és ja la cinquena adaptació a la gran pantalla del best-seller religiós del segle XIX «Ben-Hur: A Tale of the Christ» de Lew Wallace i he de confessar que no conec la versió més famosa, la de William Wyler del 59, amb Charlton Heston i Stephen Boyd, que va arrasar de forma sense precedents a la cerimònia dels Òscar de l’any següent. L’avantatge d’aquesta «Ben-Hur 2016» (com apareix escrita als crèdits inicials) és que dura una hora i mitja menys que la de Wyler cosa que sempre s’ha d’agrair, encara que això impliqui alguns salts en el temps poc comprensibles i una veu en off que mira de tapar forats argumentals, un recurs sempre poc elegant.

Dirigeix l’especialista en films d’acció Timur Bekmambetov, el qual demostra les seves aptituds tant a la seqüència emblemàtica de la cursa de quadrigues com a una espectacular batalla naval contemplada des del punt de vista dels remers. És l’únic que puc destacar d’una pel·lícula tan desganada com poc engrescadora. L’amistat entre el noble jueu Ben-Hur i el romà Messala a penes queda dibuixada, de manera que la traïció del segon no suscita cap implicació per part de l’espectador; a més, l’eliminació de tota insinuació homosexual en el caràcter de la relació entre ells dos la fa infinitament menys divertida que la que es va inventar Gore Vidal el 1959. El guió intenta donar més importància a la trama política amb la presència de les guerrilles de zelotes que lluiten contra l’invasor romà, el que m’ha fet pensar sovint que estava contemplant una versió de «La vida de Brian» amb els gags extirpats.

Charlton Heston potser no va ser mai un gran actor, però ningú no li feia ombra en carisma (i pectorals). Jack Huston, malgrat la seva il·lustre família, dibuixa un Ben-Hur gris i poc atractiu que fins i tot després de passar-se cinc anys a galeres ha sigut incapaç de desenvolupar uns bíceps com cal. Toby Kebbell, britànic al que recordava favorablement d’un episodi de «Black Mirror», fa un Messala una mica més interessant, però tampoc és com per tirar coets. El nostre segon danès favorit Pilou Asbaek fa de Ponç Pilat, un paper menor i ingrat que difícilment li franquejarà les portes de Hollywood i hom es pregunta en què estaria pensant el seu representant. Els tres papers principals femenins els encarnen tres morenes guapes de cara i fàcilment intercanviables, ja que no tenen altre tret de personalitat que la d’estar supeditades a un o altre mascle. El nom més destacat de l’elenc és sens dubte el de Morgan Freeman, que aquí fa el seu paper alimentici habitual de mentor de l’heroi i dipòsit de saviesa ancestral, en aquest cas amb una perruca manllevada a Whoopi Goldberg.

Tal com indicava el títol de la font literària del guió, l’argument tracta també (o sobre tot) de Jesús com a personatge contemporani i redemptor de Ben-Hur i durant el transcurs de la projecció tots dos es trobaran de forma entre prostètica i forçada diverses vegades. A diferència del «Ben-Hur» de 1959, aquí li veurem la cara a un Jesucrist de faccions molt mones (gentilesa del brasiler Rodrigo Santoro) i gaudirem d’un final que exalta la caritat i el perdó fins a extrems «kumbaià» que provoquen la vergonya aliena. No cal investigar més enllà per comprendre que aquesta ridícula empresa ha estat sufragada per cristians fonamentalistes sense cap sentit ni del decor ni de la decència.

«Ben-Hur 2016», quina aventura més rància!

Pessebre vivent a la recerca de llar.

4 comentaris:

  1. Has fet alguna promesa que t'hagi impedit veure el modèlic Ben Hur de William Wyler?
    Billy Wilder a qui als Estats Unit sovint confonien amb l'altra mestre centreeuropeu, li encantava aprofitar el malentès i afirmar que sí, que, efectivament ell era el director de Ben Hur. Ho explica a les memòries que li va escriure Volker Schlöndorff.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Glòria, no he fet cap promesa, simplement no s'ha donat l'ocasió, apart que una epopeia religiosa de tres hores i mitja no és el meu plat favorit.

      Elimina
  2. Com pot ser que jo hagi vist una peli que tu no has vist? Em refereixo al Ben-Hur d’en Heston, la pots veure, segur que pitjor que la del 2016 no la trobes. Tot i que durant el post en parles com si que l’haguessis vist, no ho veig clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No l'he vista però n'he sentit parlar molt.

      Elimina