dilluns, 19 de setembre de 2016

Ciutat eterna, corrupció eterna


«Suburra» de Stefano Sollima prossegueix el ric filó de narrativa mafiosa encetada amb «Gomorra» (film i sèrie televisiva), però traslladada a la ciutat de Roma. El títol, el nom del barri on habitaven delinqüents i gent de mal viure en temps de l’imperi romà, sembla voler suggerir que la putrefacció ve de lluny i hi és de forma gairebé endèmica. La trama, que posa en el seu centre l’aprovació d’una llei per requalificar uns terrenys a les platges d’Ostia, implica diversos personatges provinents de tots els estaments de la societat, en una mostra d’això que ara s’anomena transversalitat: polítics venals, eclesiàstics maquiavèl·lics, prostitutes, relacions públiques, mafiosos d’ací i d’allà i un pujant clan de gitanos ambiciosos. Llevat de la prostituta Sabrina, pràcticament no hi ha ni un sol personatge que provoqui la identificació de l’espectador, per això «Suburra» es contempla amb interès però amb poca inversió emocional.

La història es desenvolupa durant set dies de novembre del 2011 i uns rètols intercalats van indicant la data com un compte enrere a l’apocalipsi, o sigui el clímax de violència amb el que conclourà la pel·lícula. Però ja les primeres imatges, amb el Papa anunciant al seu secretari la seva intenció de dimitir, apunten cap a una altra fi del món molt més transcendent, un paral·lelisme que no podria ser més italià en la seva voluntat de ficar el catolicisme fins a la sopa, però que no em podria provocar menys simpatia. De fet, «Suburra» és plena de simbolismes i símils tan poc subtils com les incidències de la seva trama (la prostituta morta per sobredosi en el llit d’un parlamentari és gairebé un tòpic). Potser és que ja comencem a ser uns veterans en la contemplació d’històries de màfia.

Sollima, que ha dirigit bona part de la sèrie «Gomorra», hi aplica el mateix «look», entre agre i llampant, però el trasllada unes desenes de quilòmetres més al nord. El resultat és competent i fins i tot atractiu, però definitivament hi ha massa pluja i massa llamps i trons, mentre que la banda sonora és invasiva i manipuladora. Tot plegat deixa una sensació de «déjà vu».

Dels actors en canvi només puc dir coses bones. El paper més complicat és potser el de Pierfrancesco Favino, com a polític atrapat en hores baixes, i està realment brillant, tant en la seva indignació com en el seu amansiment. Dos ex-sex-symbols com Claudio Amendola i Jean-Hugues Anglade demostren la teoria del «menys és més» amb unes interpretacions minimalistes. Les dues noies principals, Greta Scarano i Giulia Gorietti, són utilitzades durant bona part de la projecció com esquer sexista. Que Alessandro Borghi pateixi un destí similar em preocupa molt menys.

«Suburra» podria haver sigut millor, però és passadora i presenta tot aquest atractiu artificial dels basars xinesos. I a més s’esdevé a Roma!Sempre és un plus.
Disseny d'interiors gitano

6 comentaris:

  1. La peli no se, però la sèrie Gomorra n'he sentit a parlar bastant bé, fa temps que la tinc pendent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JO LA VAIG TROBAR UN XIC "FORSADA",SOBRERTOT AL COMPARARLA,A LA MEVA ADMIRADA "CALABRIA".L'INTERPRETACIO POTSER ES LO MILLOR.

      Elimina
    2. Estic d'acord que la interpretació és el millor.

      Elimina
    3. ja tinc regal pel Factor X. És un "padrinero" del quinze!

      Elimina
    4. Doncs s'hi trobarà com a casa.

      Elimina