divendres, 2 de setembre de 2016

Segona residència (i 25): liquidació d’existències

Abans de trucar el timbre, la Magda va alliçonar els quissos perquè es comportessin correctament. Blanquet, Fifí i Lola semblaren entendre-la, perquè miraren cap a una altra banda, quan s’obrí la porta i aparegué la senyora Sureda en bata curta; una senyora que feia tant de temps que no s’acostava per la urbanització, que ja  ningú no la recordava amb exactitud, però que havia vingut dues setmanes abans per tenir cura del seu marit contús.

—Vostè potser no em coneix, em dic Magda encara que tothom m’anomena la dona dels gossos. He vingut a veure com es troba el seu marit —i, en observar l’espant amb el que es mirava els tres cans, va afegir—, no es preocupi que els gossos no entren.

—Miri, el papa té dies de tot —la senyora Sureda emprava pel seu marit un apel·latiu extemporani que barrejava l’Edip, les patates i el Vaticà—, però en general va millorant. Almenys en el sentit físic, perquè de l’atac que va patir no en recorda res, ni crec que ho recordi en un futur proper. Vol passar a veure’l? S’està a la saleta mirant la tele (què vol que faci el pobre).

 —No voldria molestar. A més, si com vostè diu continua amnèsic, possiblement no em reconeixerà.

—No passi pena, les coses d’abans de la patacada les té totes presents i segur que es posa content de saludar-la. Però millor que no li mencioni res de l’accident: de moment, mirem de mantenir-lo una mica al marge.

Havien entrat a la sala, on efectivament el senyor Sureda (amb un apòsit de gasa al clatell) es mirava a la petita pantalla la semifinal del concurs estatal de grallers. Calgué sacsejar-lo suaument perquè s’adonés de la presència de la visita; però, un cop desvetllat, es mostrà molt afectuós amb la Magda i fins i tot la convidà a compartir l’espectacle des de la butaca adjacent.

—Ja ho veu, és un tros de pa —informà la muller, com si l’al·ludit no les pogués sentir, i en certa manera la seva actitud era més aviat absent.

—Li agrada aquesta mena de música? —preguntà Magda, volent ser amable.

—Gota! —va respondre el convalescent—. Estic fent temps fins que comenci la tertúlia d’en Cuní.

—Per cert, se n’ha assabentat de la trista notícia?

Magda, mancada d’informació suplementària, va fer cara d’estaquirot.

—M’ho acaba de dir Celest, la del quiosc —prosseguí la Sureda—. És sobre el mestre aquell de Barcelona, crec que es deia Miquel…, un matrimoni ja madur i sense fills, el que tenia un dels pocs xalets habitats de Mary Muntanya.

—El tinc present —informà Magda—, últimament estava molt actiu a la urbanització. Estava investigant uns fets misteriosos i quan semblava que n’havia descobert una de grossa se’n va anar a Barcelona i no hem tingut més notícies.

—No l’estranyi que no sàpiga res: va patir un accident fatal ahir a la tarda. Ho posa avui al diari. El va atropellar una bicicleta a un encreuament del carrer Urgell. A una cantonada de distància de la biblioteca Agustí Centelles i del Centre Cultural Teresa Pàmies. És un lloc molt perillós. Ho sé perquè jo visc al barri.

—I va morir d’un simple atropellament de bicicleta? —s’astorà la Magda.

—No es pot imaginar la quantitat d’accidents mortals de bicicleta que hi ha actualment a Barcelona. I el pitjor és que el ciclista no es va aturar a socórrer-lo, tot i que tenia tota la culpa, perquè el nostre veí estava creuant amb el semàfor verd.
A Magda li va saber greu: havia començat a apreciar l’esperit inquisitiu d’en Miquel i, ara que havia mort, ja ningú no es molestaria a aclarir els punts foscos de la història de Mary Muntanya. En tot cas no seria ella qui prosseguís les perquisicions d’en Miquel, li mancava el factor aventurer. En tot cas, ara que tothom havia fugit de la urbanització, potser era hora de plantejar-se tocar el dos.

—Ja comença! —l’advertí en Sureda amb una sacsejada del colze que la va fer sortir de les seves cabòries.

Efectivament, la tertúlia d’en Cuní iniciava la singladura diària a la petita pantalla. Magda observà com a la dreta del «conducator» suprem del programa, el gran arquitecte de tendències Víctor Català esmolava els ullals com un vampir ben peixat disposat a opinar sobre tot el que es mogués entre cel i terra. Un observador menys implicat hagués jurat que una gota de sang li regalimava de la comissura dels llavis.

4 comentaris:

  1. Doncs fins aquí hem arribat i hem estat ben entretinguts. Malgrat que l'accident (?) hagi passat a la ciutat, anar a viure a una urbanització no podia dur res de bo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, ara tocarà demanar disculpes als lectors per sotmetre'ls a un impromptu tan poca-solta.

      Elimina
  2. Què serien els contes sense impromtu? ^^ Ja ho veus, si no vols bicicletes assassines, no vagis a l'eixample.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, avui ja sou dos que m'heu convidat a fugir de l'Eixample.

      Elimina