dijous, 8 de setembre de 2016

De quan els no-morts encara no eren zombies


La novel·la «Dracula» de Bram Stoker sorprèn menys que el «Frankenstein» de Mary Shelley, potser perquè no fa tant de temps que hem pogut veure una versió seva, decent i bastant fidedigna, firmada pel mestre Francis Ford Coppola. Una versió que en gran part no s’allunyava del llibre i que tanmateix li afegia una mica més de grapa. La particularitat principal de la novel·la, potser la seva major originalitat, i el detall pel qual més ens sorprendrà, és que tot el seu text està format per registres documentals que relaten pas a pas tot el seu argument (diaris, informes, cartes, telegrames, retalls de premsa). Malgrat el caràcter subjectiu d’aquests diversos fragments, la intenció és atorgar la veu als testimonis directes del cas, de manera que s’hi hauria de suposar una certa objectivitat produïda pel consens dels participants. Tret d’alguna incoherència que només alertarà a filòlegs hipersensibles, «Dracula» presenta en general uns narradors bastant fiables, de manera que la seva modernitat formal es queda una mica en terra de ningú. A més, la voluntat de documentar cada segon de la trama i de documentar també el fet de la seva pròpia documentació, afeixuga el llibre amb una prolixitat que mai acaba de justificar-se.

Potser sóc injust amb aquests «clàssics instantanis» de fantasia i de terror, com són considerats «Frankenstein» i «Dracula»; però no entenc com l’any 1897, a la fi d’un literàriament fenomenal segle XIX, que havia vist desplegar-se l’art precís de Poe i de Stevenson, de Dickens i de Collins, es podien escriure textos amb tanta palla com aquest. Sis-centes pàgines és un nombre de pàgines molt difícil de defensar i «Dracula» es veu incapaç de fer-ho. Molta d’aquesta palla —tret de la minuciosa descripció de les entrades i sortides dels protagonistes— l’ocupa un tipus d’efusió romàntica que s’exalta davant de la noblesa i el coratge masculins i la gentilesa i capacitat de sacrifici de les poques dones amb frase. Els elogis que es dediquen els uns als altres a cada gir del guió acaben sonant a llauna. Sobta en una novel·la que gira al voltant d’un personatge maligne, que aquest estigui tanta estona fora de camp. En canvi la nòmina de personatges positivament heroics és excessiva: tenim els tres pretendents de la malaguanyada Lucy (tres, com en els contes de fades), als quals cal afegir Jonathan Harker i el doctor Van Helsing, un superàvit d’homes bons difícils de distingir.

No li negaré a Stoker un bon esforç per documentar-se tant sobre les llegendes de Transilvània com sobre indrets més propers a Londres, ni la seva sensibilitat per reproduir varietats dialectals que inevitablement es perden en la traducció (recomano la molt completa edició d’Oscar Palmer Yáñez a Valdemar, que ajuda a discernir aquests detalls); però sobre l’essència i la forma de propagar-se el vampirisme el trobo com a mínim confús. O, si no, sexista. Perquè Jonathan ha sigut tan mossegat pel vampir com ho seran Lucy i Mina, però només elles quedaran atrapades en l’influx del comte, mentre que ell serà capaç d’escapar sense conseqüències importants. I, si les seves deixebles requereixen una eliminació tan truculenta, per què el comte se’l ventilen en una mena d’anticlímax? Estava preparant Stoker el camí de les seqüeles a Hollywood?

Bé, potser m’estic excedint amb la meva crítica, que el llibre també conté coses bones, com alguns moments genuïnament morbosos entre l’horror i la lascívia o un clímax força trepidant (que malauradament acaba en foc d’encenalls). Sembla ser que l’aparat acadèmic ha sabut trobar a «Dracula» múltiples maneres de llegir-lo, sigui en clau feminista, xenòfoba, marxista o homoeròtica, un fet que parla molt a favor sobre el llibre. I també cal consignar que en el club de lectura he sigut la nota discordant, ja que a la resta dels lectors la novel·la els ha apassionat o gairebé. Com a nota irrellevant afegiré que l’irlandès Bram Stoker em cau estupendament, encara que només sigui perquè va abandonar el funcionariat per gestionar el teatre Lyceum de Londres durant 27 anys i per la seva incombustible admiració per Walt Whitman a qui va arribar a conèixer en una de les gires de Henry Irving per Estats Units.

I una darrera pregunta d’examen: què tenen en comú Bruno Ganz i Keanu Reeves?

2 comentaris:

  1. "No fa gaire"? 24 anys han passat, del Dràcula de Coppola! :) Dràcula ha envellit malament, com Frankenstein però és curiós que Poe aguanta molt millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El temps passa volant i ens va fer oblidar les adulteracions de la Hammer.

      Elimina