dimecres, 14 de setembre de 2016

Estampes pulleses: una monada de poble

Alberobello pot presumir d’un dels noms més bonics de la geografia pullesa; però és a més des de 1996 una població inclosa al patrimoni de la UNESCO gràcies als seus característics «trulli» (singular «trullo»), edificacions de pedra seca amb tendència a assimilar-se a un poblat de barrufets pel nostre ancestral amor a la «cucada» en qualsevol de les seves encarnacions. El seu no tan fantasiós origen prové d’un edicte del Virrei de Nàpols al segle XV que gravava amb impostos tot nou centre urbà. Les construccions de pedra que prescindissin del morter, pel seu caràcter efímer i de fàcil demolició, quedaven exemptes de càrregues fiscals. Aquesta trampa legal es perpetuà fins a finals del XVIII, quan la ciutadania li fou concedida a Alberobello sense més condicions urbanístiques.

Dels molts «trulli» que hi hagueren a la regió, només Alberobello ha sigut capaç de preservar-ne dues zones senceres amb aquest tipus de construccions. Els que arribem en tren gaudim del privilegi de visitar abans el Rione Ala Piccola, barri on no hi passa gairebé ningú i que ofereix per tant l’experiència més primigènia (i les fotos més buides de personal: un plus a Instagram).

Perquè s’ha de reconèixer que això, almenys al Rione Monti, està més transitat que la Rambla en una tarda d’agost. No es pot dir que hi figurem gaires «guiris», la majoria són visitants locals, especialment desacomplexats napolitans i altres bèsties dels encontorns. L’ambient general és una mica esotèric (marques zodiacals a les teulades) i una mica d’explotació total (preparacions comestibles artesanals i decoració troglodita d’interiors).

Quan rugeix la marabunta
 Els emigrants americans d’Alberobello van pagar a finals dels anys 20 del segle passat la construcció de la Chiesa di Sant’Antonio, que reprodueix a escala superlativa la mateixa composició (si no la mateixa filosofia) que l’arquitectura del «trullo». L'interior és una sominada.

Església a la manera "trullesca"
Avui mateix (o fa poc) Alberobello ostenta 10.745 habitants; una dotzena més dels que pot aguantar. Segons la Wikipedia, la majoria dels seus oriünds haurien de ser oblidables. Jo em quedo amb Leonardo Piepoli, ciclista nascut l’any 1971 a Suïssa de pares locals, de mal nom «il trullo volante». Tota l’estona m’he hagut de mossegar-me el teclat, per no escriure el «trunyo» enlloc del «trullo».

Els límits de la cucada



4 comentaris:

  1. Doncs si que són bufones aquestes casetes. Hi viu gent de veritat o són barrufets?

    ResponElimina
    Respostes
    1. La gent que vam veure entrar-hi semblava de color normal.

      Elimina
  2. A mi em fan més aviat por. "trunyu" està bé pero "el trullo" té el seu què i jo sé d'un munt de gent que hi hauria de ser closa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira, malgrat la incomoditat, algunes es lloguen per a dormir-hi.

      Elimina