Estampes pulleses: anem de casori

Davant de la basílica de Sant Nicolau a Bari

Un «marc incomparable» es pot definir fàcilment com aquella mena d’indret particular on els fotògrafs de casaments s’hi amunteguen com mosques a la mel (o a la merda, segons els gustos). No sé perquè hem presenciat tantes escenes nupcials en ple mes d’agost (crec que hem sortit a més d’una per dia). Jo pensava que aquesta mena de coses se solien fer a la primavera; però com que la Pulla és un país d’emigrants, potser esperen les vacances d’estiu per poder tornar a casa i celebrar la boda en família.

Catifa vermella a la catedral d'Altamura

Del mal gust inherent a aquesta mena de «happenings» no diré res, perquè sembla ser universal. O sigui que em limitaré a comentar el fons de les fotos. I és que poder comptar per la cerimònia religiosa amb temples tan meravellosos i tan carregats d’història ja és un valor afegit, mentre que les portalades romàniques amb lleons guardians combinen a la perfecció amb composicions florals, preferiblement de roses blanques. Pel reportatge posterior a Lecce no cal anar gaire lluny, perquè la plaça de la catedral al capvespre és un escenari majestuós. El port de Monopoli amb les seves maneres venecianes permet una opció elegant i marinera a la vegada, mentre que Alberobello, amb la seva reminiscència als barrufets, potser apuja excessivament el nivell de cursileria.

Catedral de Trani

Piazza del Duomo, Lecce

Però cap lloc tan bonic com Polignano a Mare amb les cases sobre els penya-segats i la cala d’aigües verdes, amb la parella feixugament abillada coreografiant successives postures sota un sol de justícia, mentre els turistes en calça curta els contemplem amb més irrisió que respecte. En el dia més feliç de la seva vida, acabaran maleint el fotògraf i les sabates.