dimarts, 13 de setembre de 2016

Home de poques paraules


Els tintinòfils som una raça que no escarmenta i que, per molta literatura que existeixi entorn de l’entranyable personatge i el seu autor, mai no en tenim prou i correm a comprar qualsevol novetat al respecte per prescindible que sigui. Aquesta reflexió la faig després de lamentar a mitges la precipitada adquisició d’«Hergé per ell mateix» de Dominique Maricq (Zephyrum Ediciones, abril de 2016). L’escanyolit quadern pretén reflectir el pensament, el caràcter i les opinions del pare de Tintín a partir de les seves paraules, provinguin aquestes tant de l’epistolari personal com de les entrevistes realitzades a diversos mitjans.

La idea no és dolenta i hauria pogut tenir un cert interès si s’hagués realitzat amb més mètode i una major extensió. El que trobem aquí és un llibret de 62 pàgines, profusament il·lustrat (24 imatges a plana sencera), tot i que em sembla que no conté cap material gràfic inèdit. Gran part del text és una enèsima versió a càrrec del senyor Maricq de la ben coneguda vida d’Hergé, res que no coneguéssim a bastament i que no calia que ens repetissin. Queden doncs els textos d’Hergé en primera persona, que són interessants però francament escassos. En menys d’una hora et cruspeixes «Hergé per ell mateix», i en menys temps encara l’has oblidat.

L’edició catalana que he llegit m’ha semblat força descurada, si atenc a la proporció d’errors en relació a la llargària del text:
  • Un peu de text que indica la procedència del fragment apareix en castellà
  • Una frase repetida, primer com part del text de Dominique Maricq, després com si l’hagués escrita Hergé
  • Un fragment ha d’estar necessàriament mal transcrit, perquè no crec que Hergé fos capaç de dir: Tintín (i tots els altres) sóc jo, exactament com Voltaire deia «Madame Bovary sóc jo».
  • I coses de la traducció d’Eulalia (sic) Ventalló no acaben de rutllar: els còmics per a «adults» el fascinen igualment: Gotlib, Brétécher, Hugo Pratt, Milo Manara, Moebius, Franquin… o les caricatures obsoletes de Wolinski i Sempé. [el subratllat és meu]
  • «inusable» en francès no es pot traduir com «inusable» en català, sobretot si parlem d’uns pantalons.
En definitiva, amics, crec que a menys que sigueu uns completistes desesperats o requeriu una introducció indolora a la biografia d’Hergé, us el podeu estalviar.

3 comentaris:

  1. No era Flaubert? Per cert, constato que Tintín té més fans del gènere masculí que no pas del femení, a mi els guions no m'han fet mai el pes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar que era Flaubert, Voltaire difícilment podia conèixer la Bovary.

      Elimina
  2. avisare a uns tintinaires que conec que no caiguin en el parany

    ResponElimina