divendres, 9 de setembre de 2016

Estampes pulleses: rodalies

Els que us queixeu de les deficiències dels nostres trens de proximitat, altrament dits «Rodalies», us mereixeríeu una estada al sud d’Itàlia per comprendre que també en altres indrets la Comunitat Europea i el Tercer Món no estan tan allunyats com us pensàveu. A l’Estació Central de Bari, capital de la Pulla, conflueixen quatre companyies ferroviàries que conformen tot un ventall de maneres de fer les coses que van des de la correcció funcionarial fins al nivell propi d’una república bananera.

Trenitalia, la companyia estatal que equivaldria a la nostra Renfe, s’ocupa de les línies de major circulació (les que ressegueixen la costa) i les de llarg recorregut que connecten aquesta part remota del país amb Roma, Torí o Milà. Els combois són confortables, els retards infreqüents i raonables i la freqüència millorable. Una cosa  que enerva una mica de les màquines expenedores de bitllets és que cada vegada que vas a fer una transacció t’adverteixen de viva veu que, si tens dubtes, no et deixis aconsellar per bons samaritans desconeguts i que busquis un empleat.

A la mateixa plaça Aldo Moro on hi ha l’estació es troba l’entrada de la companyia privada de les Ferrovie del Nord Barese. L’atenen unes hostesses molt amables que es desviuen per fer bona impressió i que fins i tot interactuen amb la màquina expenedora per deixar-t’ho tot preparat i només et calgui pagar. Aquesta companyia disposa només de dues vies deprimides (vull dir que es troben sota el nivell del carrer) i és especialment útil per anar a l’aeroport en només quinze minuts. La línia no deu superar els 50 quilòmetres de llargada i connecta per l’interior poblacions interessants com Bitonto, Andria i Barletta.

Molt més rònega és la companyia també privada Ferrovie del Sud Est, els decrèpits vagons de la qual surten i arriben tots de la via 10, la més remota de l’estació. Els bitllets es compren de forma estrictament manual en una construcció de profundes connotacions neorealistes. Els trens t’acosten a destins tan turístics com les coves de Castellana, Alberobello o Martina Franca. Els retards són quasi obligats. Aquí va ser on vaig començar a recordar el tren de «Tintín al Congo».

Els trens de les Ferrovie Appulo Lucane també disposen d’oficines que donen a la plaça, encara que en aquest cas les seves dues vies estan elevades. Les taquilles estan clausurades i els bitllets cal comprar-los al quiosc annex. Aquestes restriccions de personal queden desmentides quan puges a l’andana i dos empleats desvagats t’assetgen per aclarir els teus dubtes, marcar-te el bitllet (a Itàlia cal compulsar el bitllet en una de les màquines de l’andana abans de pujar al tren, si no vols haver de pagar alguna multa arbitrària) i recordar-te innecessàriament l’imminent hora de sortida.

Aquestes Ferrovie, que ens acostaran a Altamura, Gravina i Matera, segueixen un recorregut paral·lel a l’antic traçat estatal; però el segueixen pel costat «dolent» de la via, el que ens obligarà a utilitzar impossibles passos subterranis per accedir als centres de les poblacions. Això de «the wrong side of the tracks» és un concepte molt americà, però que reflecteix molt bé l’enorme diferència social que marcava anys enrere haver nascut del costat de l’estació o del seu revers, discriminació que va morir quan s’inventaren els passos elevats i altres formes d’enginyeria creativa interclassista.

Els de l’Appulo Lucane no funcionen els diumenges, quan se suposa que hi ha un servei substitutori per carretera. Preguntem a la recepció de l’hotel i ens adrecen al quiosc d’una plaça a l’altre extrem d’Altamura. Ens atén un jove malcarat que no ha aprovat ni un sol dels cinc cursets d’atenció al client que ha intentat superar amb diploma. Diu que l’autobús, demà, passarà per allí mateix. Quan ens hi acostem l’endemà ens informa lleugerament contrariat que l’itinerari ha sigut modificat per culpa del Ferragosto i les processons que l’acompanyen. Es produeix un moment de crisi on tothom mostra el seu vessant més ineficient mentre intenta discernir on recollons s’ha traslladat la parada de l’autobús cap a Matera. Ens indiquen un altre punt del mapa, vint minuts més enllà. Ens hi anem corrent i ocupem les dues parades antagòniques de la plaça Aldo Moro a ple sol, per si de cas. A la fi l’autobús s’atura a tot arreu on el demanen, un capteniment molt meridional.

Ho entenc perfectament: a Itàlia no hi ha més accidents simplement perquè déu no ho vol.

6 comentaris:

  1. Molt divertida la crònica dels treni. Quant als accidents i ara penso en els de tràfic automobilístic, Roma embogida i quasi sense semàfors és una proba de que els deus la protegeixen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, els pasos de zebra són tota una experiència també.

      Elimina
  2. Jo no em queixo del Rodalies perquè la R4 que es la que agafo va prou bé, lo normal es que vagi puntual, potser cap al final del dia porta alguns minuts de retard però en general no es greu.

    O sigui que a Bari hi ha més estafadors que bons samaritans segons Trenitalia.

    Vas haver de pagar una multa arbitrària? No fas pinta de ser dels que es colen sense pagar.

    La principal avantatge del tren sobre l’autobús es que en el primer tens més clar on pararà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies per suposar que no faig pinta d'estafador. Una vegada ens van fer pagar una petita multa a Itàlia, perquè havia comprat bitllet d'anada i tornada, pero em vaig equivocar i vaig començar validant la tornada.

      Elimina
  3. Gran retrat dels serveis públics de l'Itàlia del sud.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com li deia una passatgera a una altra d'astorada: benvinguda al sud!

      Elimina