La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXVI. Bartlebooth, 1 (cont.)

Un Chenard et Walker

La segona part del capítol XXVI és la que el converteix en un dels més importants del llibre, perquè és aquí on es desvela amb detall el gran projecte de Bartlebooth, el fil conductor de tota la novel·la. S’inicia el mil nou-cents vint-i-cinc, quan un jove Bartlebooth li demana al pintor Serge Valène classes diàries de pintura a l’aquarel·la durant els propers deu anys. Pot semblar un període de temps excessiu, però la veritat és que el jove aprenent ni tenia cap experiència artística —amb prou feines havia agafat un llapis en la vida— i a més es va mostrar completament negat per la tècnica. El llarg procés que fou necessari per dominar el subtil art de l’aquarel·la així ho demostra. 

Alguns noms propis que van apareixent durant les classes de Valène:

• Priscilla era el nom de la mare de Bartlebooth
• Fawcett fou el xofer anterior a Kléber. Conduia una gran limusina Chenard et Walcker negra i blanca.
• Indrets on mestre i alumne anaren a practicar el dibuix al natural: el bosc de Fontainebleau, Senlis, Enghien, Saint-Germain, la vall de Chevreuse.
• La cadira plegable Pinchart per treballar a l’aire lliure. No n’he trobat cap imatge, però el seu disseny bé podria ser obra del pintor Auguste-Émile Pinchart, gendre de la ballarina Carlotta Grisi, ja apareguda en aquestes pàgines.
• El paper Whatman, marca històrica britànica que actualment es dedica al paper de filtres de laboratori.
• La paleta de Bartlebooth: negre d’ivori, sèpia acolorit, terra de Siena cremada, ocre groc, groc indi, groc de crom clar, vermelló, laca de rogeta, verd Veronès, verd oliva, ultramar, cobalt, blau de Prússia i unes gotetes de blanc de zinc de la senyora Maubois. 

La paleta de Cezanne

«En deu anys tot es pot aconseguir, i ho aconseguirà, però per què vol dominar a fons un art que d’entrada li és completament indiferent?» «No m’interessen les aquarel·les, sinó el que en vull treure.» «I què en vol treure?» «Doncs puzles, és clar», va contestar Bartlebooth sense la més petita vacil·lació. 

Un home com ell, immensament ric i sense cap afició particular, bé podia dedicar els seus millors anys a acomplir una empresa absolutament arbitrària. Ben aviat tingué clar que el projecte s’havia de regir per tres principis directius. Primer, no havia de ser una proesa o un rècord; havia de ser difícil però factible, i controlat en la seva totalitat. Segon, no es deixaria res a l’atzar. Tercer, havia de ser un acte gratuït i circularment perfecte, que a mesura que s’anava completant s’aniria destruint, deixant a la seva fi el mateix buit que hi havia hagut al seu inici.

Segons el programa que s’havia organitzat, després de dedicar deu anys (1925 - 1935) a l’aprenentatge de l’aquarel·la, havia de passar vint anys (1935 - 1955) recorrent el món, pintant a raó d’una aquarel·la cada quinze dies, cinc-centes marines de format 65x50 o 50x64. Cada cop que n’enllestís una, l’enviaria a Gaspard Winckler, que la convertiria en un puzle de set-centes cinquanta peces. Entre 1955 i 1975 Bartlebooth, ja retornat a França, reconstruiria ordenadament els puzles. A mesura que es completaven, les marines serien separades del seu suport, transportades al lloc on havien sigut pintades i submergides en una solució que deixaria el paper blanc com el primer dia.

Així, no quedaria cap senyal d’aquesta operació que durant cinquanta anys hauria absorbit completament el seu autor.