La vida manual d’ús: CAPÍTOL XVII. A l’escala, 2 (continuació)

Madame-Sans-Gêne

En un moment de les rememoracions Valène sembla acudir al vell tòpic literari de l’ubi sunt sobre la caducitat de la fama i els honors de la qual gaudiren temporalment els poderosos de la terra; però l’adapta a diverses marques comercials de llarga tradició per preguntar-se què se n’ha fet:

Què se n’havia fet de les llaunes de cacau Van Houten, de les llaunes de Banania amb el seu enriolat soldat negre, de les capses de magdalenes de Commercy fetes en làmines de fusta? Què se n’havia fet dels carners sota les finestres, dels paquets de Saponite, el bon detergent amb la seva famosa Madame-Sans-Gêne, dels paquets de buata termògena amb el diable que escopia foc, dibuixat per Cappiello, dels sobres de litines del bon doctor Gustin?

Les llaunes de Van Houten probablement han esdevingut carn de brocanter, tot i que no descarto l’existència d’edicions facsímil pels amants del producte vintage. Cal reconèixer que el seu disseny actual no ofereix cap alegria.

Podria dir el mateix de les llaunes de Banania, substituïdes ara per capses de cartró. Al soldat negre li han esborrat qualsevol connotació militar i mostra l’estètica de dibuix animat tan típica de les mascotes de cereals.

Amb tota seguretat les magdalenes de Commercy mantenen el seu embolcall, com ho fan tots els productes de pastisseria tradicional.

M’hi jugo un pèsol que el detergent Saponite ha passat a millor vida. Catherine Hubscher (1753 - 1835), coneguda popularment com Madame-Sans-Gêne, fou tot un personatge a l’època napoleònica. Nascuda en un entorn humil, va treballar de bugadera, però en casar-se amb el futur duc de Danzig protagonitzà una meteòrica ascensió social. Tanmateix no va agafar pretensions i sempre va parlar amb franquesa, un tret que desagradava a la cort imperial, però que feia molta gràcia a l’emperador Napoleó.

De la buata que escalfa no crec que n’hagi quedat res, tret del magnífic cartell de Cappiello. Per cert, Leonetto Cappiello va nèixer a Liorna, on fa pocs dies vam aturar-nos per visitar el seu Teatro Goldoni. Val molt la pena buscar els seus dissenys publicitaris.

Algú pren encara sals litíniques? Sembla que el doctor Gustin fou una invenció purament comercial darrera de la qual hi havia el farmacèutic i polític francès Arthur Mille (1854 - 1942). Recordo haver sentit ma mare parlar d’aquests litines, però ella en deia «del doctor Gustín», com si volgués fer-lo rimar amb «gustirrinín».