La vida manual d’ús: CAPÍTOL XI. El taller de Hutting, 1.

"La retirada de Rússia" Nicolas-Toussaint Charlet

Vuit habitacions del servei connectades, més alguns passadissos, conformen l’immens taller del pintor Hutting. Ara ens trobem en una saleta destinada a rebre amics i clients. De la previsible llista de bibelots que omplen els prestatges em quedo amb una capsa de música en forma d’església que toca la famosa ària de Dorabella «Smanie implacabili che m’agitate» de Cosi fan tutte.

A la paret, penjades d’un rail, hi ha una vintena de pintures de petit format que pertanyen a un vell estil de l’artista que ell anomena període boirós. Es tracta de còpies de quadres coneguts —La Gioconda (Leonardo Da Vinci), L’Angelus (Millet), La retirada de Rússia (Nicolas-Toussaint Charlet (?)), Le Déjeuner sur l’herbe (Manet), La lliçó d’anatomia (Rembrandt)— «damunt de les quals va pintar després uns efectes més o menys acusats de boira que produeixen una grisor imprecisa, de la qual amb prou feines emergeixen les siluetes dels seus famosos models.»

Quan els va presentar en una exposició el maig de 1960, l’èxit fou immediat, tot i que el crític suís Beyssandre escrigué: «Els grisos de Hutting no evoquen el Quadrat blanc sobre fons blanc de Malevitx, sinó més aviat un combat de negres dins un túnel, tan apreciat per Pierre Dac i el general Vermot.» Anotem el nom de Beyssandre, ja que el retrobarem més endavant. Pierre Dac fou un popular humorista i heroi de la Resistència; Vermot, l’autor d’un almanac; en quant al combat de negres us remeto a l’entrada que vaig escriure sobre Alphonse Allais (i Malevitx!)

Alguna de les crítiques positives es va entusiasmar amb aquell lirisme meteorològic i va comparar Hutting amb el gairebé homònim Huffing, estrella de l’Arte brutta. Lamentablement no he sabut trobar en el món real cap personatge de nom Hutting ni Huffing.

Antoine-Jean Gros pintà l'assassinat del general Kléber

A l’escena que té lloc al salonet una dona d’uns quaranta anys baixa l’escala mentre neteja un punyal oriental que, segons la tradició, és el que va usar el kurd Sulayman al-Halebi per assassinar el general Kléber al Caire el 15 de juny de mil vuit-cents. Un matrimoni d’uns seixanta anys seu en uns pufs. La dona del punyal és la secretària de Hutting. El matrimoni són uns clients que han vingut de Salzburg per adquirir la versió boirosa del Bany turc d’Ingres. Vista de lluny diuen que s’assembla a l’aquarel·la de Turner Harbour near Tintagel. Quan Valène donava classes de pintura a Bartlebooth, sovint presentava aquesta obra de Turner com el súmmum de l’art de l’aquarel·la, de manera que l‘anglès va acabar anant a Cornualla per fer-ne una còpia in situ.

Si no és "Harbour near Tintagel", se li podria semblar

Hutting para poc a París, ja que disposa d’un loft a Nova York, un castell a la Dordonya i una masia prop de Niça. Avui hi és per assistir a la festa dels Altamont, però ara està treballant i no se’l pot molestar.