La vida manual d’ús: CAPÍTOL XVII. A l’escala, 2

 

I remember Joe Brainard

Aquest formidable capítol es dedica a recordar les persones que han passat per l’escala o han viscut a l’edifici (però ja no hi viuen). És una col·lecció de personatges impagables:

(…) es recordava del senyor Jerôme, el professor d’història que havia escrit un Diccionari de l’Església espanyola al segle XVII rebutjat per 46 editors; es recordava del jove estudiant que havia ocupat durant uns quants mesos l’habitació on vivia Jane Sutton i que havien fet fora del restaurant vegetarià on treballava de nit perquè l’havien enxampat tirant pastilles d’estarlux a l’olla on feia xup-xup la sopa de verdures; (…) [A l’original hi diu «Viandox», una mena de Bovril francès que actualment no conté gota de carn.]

Les primeres frases del capítol són un xic enigmàtiques, ja que comencen totes amb la fórmula «es recordava de», sense indicar quina era la persona que sustentava el record. És inevitable pensar en «I Remember», el recull de vinyetes autobiogràfiques de Joe Brainard, que també van inspirar el «Je me souviens» del mateix Perec.

Més endavant sabrem que aquest rememorador, l’ocupant més antic de la finca, és el pintor Serge Valène. S’hi va mudar l’any dinou, acabat d’arribar de la natal Étampes, ple d’ambicions de fer una carrera artística i formar una família. El pas del temps li va llimar les aspiracions i ara es conforma amb constituir la memòria viva de la finca, com demostra aquest impecable paràgraf que acaba amb una nota ominosa (tot i que encara no ho sabem).

Per ell, a cada replà, l’escala era un record, una emoció, alguna cosa antiquada i impalpable, alguna cosa que palpitava en algun lloc a la flama vacil·lant de la seva memòria: un gest, un perfum, un soroll, un miralleig, una dona jove que cantava àries d’opera acompanyada amb el piano, un tecleig inexpert de màquina d’escriure, una olor insistent de desinfectant, un clamor, un crit, un xivarri, un fregadís de sedes i pells, un miol planyívol darrere una porta, cops donats als envans, tangos tronats als gramòfons papissots o bé, al sisè dreta, el ronc obstinat de la serra de trepar de Gaspard Winckler, al qual només continuava responent, tres pisos més avall, al tercer esquerra, un insuportable silenci.