dissabte, 12 de juliol del 2025

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XVIII. Rorschash, 2


No hi ha ningú al menjador de la casa. Hi ha quatre elements decoratius que, segons Rémi Rorschash, testimonien la seva feina com a productor:

  • Un panell que exhibeix 54 monedes amb l’efígie de Sergius Sulpicius Galba, el pretor que en un sol dia va fer assassinar en un sol dia 30.000 lusitans, relacionat amb una sèrie sobre les vides dels Dotze Cèsars, tot i que aquell personatge no té res a veure amb l’emperador Servi Sulpici Galba que va governar set mesos entre els anys 68 i 69.
  • L’estatueta d’un home nu cavalcant un toro amb un copó a la mà —representació de l’arcà menor anomenat «cavaller de copes»—lligat amb el tema endevinatori del telefilm La setzena cara d’aquest cub (del qual ja havíem parlat al capítol dedicat al senyor Foureau del tercer dreta).
  • Una gran aquarel·la intitulada Rake’s Progress i firmada U. N. Owen [= unknown, o sigui ‘desconegut’], on es veu una estació de tren aïllada enmig del camp i tres personatges (minuciosament descrits per Perec). Seria una de les maquetes dels decorats per a una adaptació modernitzada de l’òpera de Stravinsky.
Producció de "The Rake Progress" amb escenografia de David Hockney
  • Nou plats decorats amb escenes diverses (descrites en detall) que havien de figurar als títols de crèdit d’una sèrie on tots els papers —«un capellà, un banquer, una dona, un pagès, un advocat, un periodista gastronòmic, un virtuós, un adroguer crèdul i un gran duc esquerp— els havia d’interpretar el mateix actor. Fa pensar en la clàssica comèdia britànica Kind Hearts and Coronets (o Vuit sentències de mort), on Alec Guinness interpretava vuit membres d’una mateixa família.
Les moltes cares de Sir Alec Guinness

Curiosament, la sèrie de romans i el drama basat en La setzena cara d’aquest cub els van acabar produint empreses que no tenien res a veure amb Rémi Rorschash. La relectura de l’òpera es va descartar per falta de  pressupost i la sèrie de nou episodis va ser rebutjada per tots els actors consultats —Belmondo, Bouise, Bourvil, Cuvelier, Haller, Hirsch i Maréchal—.


En realitat només es coneixen dues obres realment produïdes per Rorschash, la sèrie didàctica Doudoune et Mambo, per ensenyar francès a l’Àfrica negra, i Anamous et Pamplenas [joc de paraules a partir d’Ananas et Pamplemouse (Ananàs i Aranja)], amb un guió rigorosament idèntic, però amb la finalitat d´«iniciar els alumnes de les escoles de l’Aliança Francesa a les belleses i harmonia de la civilització grega».


Quan Rorschash tingué notícia del projecte de Bartlebooth, va idear un programa on es relataria tota la història del procés. Per descomptat Bartlebooth s’hi va oposar, però el productor no es va acovardir i decidí tirar pel dret. Malauradament caigué malalt abans que cap cadena televisiva es comprometés a costejar-lo. Fou a través d’aquestes gestions audiovisuals que el crític d’art Beysanne [ja aparegut al capítol del pintor Hutting] s’assabentà de la història de Bartlebooth.


I, curiosament, va ser Rorschash qui Bartlebooth va venir a veure perquè li aconsellés un cineasta que filmés l’última etapa de la seva empresa. D’altra banda això no va servir-li sinó per enfonsar-se cada vegada més en una xarxa de contradiccions que, com sabia des de feia anys, havien de pesar-li inexorablement.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada