The short goodbye

Dia sí dia també algun personatge del món de la cultura de l’espectacle convoca la premsa i anuncia que abandona l’activitat per la que és conegut, que ho deixa, en poques paraules. Els motius poden abastar des del cansament, el desànim, el despit o simplement que ja comencen a tenir una edat. Fa pocs dies era el director de cinema Manuel Gutiérrez Aragón qui afirmava categòric que, en l’estat actual de la indústria cinematogràfica, ja no se sent capaç de filmar les pel·lícules que li agradaria fer. En ocasions anteriors gent tant diversa com Joni Mitchell, Ortega Cano, Tina Turner, Ingmar Bergmann, The Eagles o Cher (per dir-ne uns quants) han fet promeses similars. Invariablement, tard o d'hora tots han tornat, al·legant excuses molt més febles que quan va decidir eclipsar-se. Segurament perquè s'han adonat que només valen per dedicar-se a allò que els va fer cèlebres.

No sé a què respon aquestes ganes de fer públic un emmudiment passatger: és una manera de generar una notícia quan no tenen res més a oferir? Temen que el silenci de la inactivitat passaria desapercebut fins i tot pels seus fans? Sembla inelegant i un xic impostat. Almenys Rimbaud no va convocar una roda de premsa el dia que va deixar d’escriure poesia.