dijous, 20 de novembre de 2008

Meu fado

Durant anys per a molts de nosaltres el fado era objecte de bromes cruels: una música plorosa, vestida de colors fúnebres, tant conscient de la seva transcendència i mancada de qualsevol sentit de l’humor, era l’exemplificació perfecta del “muermo”.

Tots aquests prejudicis anaren desapareixent a mesura que morien els dictadors de la península i començàvem a conèixer millor el país veí. Descobrírem que Amalia Rodrigues estava molt bé i que el fado no s’acabava amb ella.

Aquesta nit al Palau, dins del Festival de Jazz (?), actuava Mariza, la mosambiquenya que ha esdevingut la imatge més exportada del fado actual. Altíssima, de figura molt estilitzada, amb el seu característic cabell curt i gairebé albí i un vestit negre llarg que era una preciositat (i mira que jo no em fixo gaire en aquestes coses). Des del primer moment ha demostrat la seva autoritat i el seu domini de l’escena.

Han estat dues hores memorables de les que només eliminaria els moments participatius del públic i un llarg solo de percussió que estava del tot fora de lloc (jo em pensava que els solos de bateria ja havien passat a la història). La resta ha estat intens, emocionant i càlid. Deixant de banda algun petit flirteig amb el mestissatge, que és el que menys m’ha interessat, els millors moments han coincidit amb les peces més tradicionals, en les que la banda es reduïa a un trio de cordes: guitarra baixa, guitarra acústica i una virtuosa guitarra portuguesa. Amb gestos mesurats, però expressius i amb una veu esgarrifosa que se’t clavava a l’espinada Mariza ens ha seduït totalment.

©José Goulão

1 comentari:

  1. Vaja, podriem dir directamet que t'ho has passat molt bé. ¿Anaves sol? (el fado és millor acompanyat)

    ResponElimina