La solitud de l'escriptor de blocs

Avui fa un mes que vaig encetar aquest bloc, en part per desentumir la meva creativitat, però també per familiaritzar-me amb les possibilitats socials que pot oferir la xarxa.

En quant al primer motiu, trenta dies més tard em puc declarar satisfet, ja que em sento incentivat a escriure, m'ho passo bé i, de moment, no se m'acaben les idees. O sigui que aquest allau serà qualsevol cosa menys una nota de comiat.

Ara bé, sobre les virtuts socials de la xarxa tinc seriosos dubtes. De sempre l'escriptura ha estat una activitat solitària i amb temptacions de solipsisme. Fins i tot en el cas que l'obra arribi a fer-se pública i gaudeixi dels favors d'un hipotètic lector, aquest dialogarà en primer terme amb el propi text i només en comptades ocasions -empès per una forta empatia o per pura indignació- saltarà la barrera i s'adreçarà directament al creador. No crec que el percentatge d'aquests lectors amb iniciativa sigui gaire alt, però caldria esperar que Internet amb la seva inherent interactivitat facilités la comunicació entre l'escriptor i els seus lectors.

No sembla que sigui així. Em consta que tinc un petit grup de lectors fidels (secretament us controlo), però pocs d’ells gosen fer-me arribar la seva opinió (el feedback, que dirien els tecno-cursis). Es diria que l’actitud predominant és la del voyeur sense compromís.

A fi de saber perquè els meus lectors eren tan poc participatius, fa dies vaig posar una enquesta a la columna de la dreta. De moment només he aconseguit que la responguin tres persones (i una d’elles confesso que vaig ser jo). O sigui que tot em confirma el que m’olorava i temia, que a la xarxa som sobretot una nació d’espectadors.