diumenge, 23 de novembre de 2008

Viure amb VIH

Com no tot han de ser alegries a la vida, el dimecres, abans d’anar amb Josep al concert de Mariza, vaig assistir a la “V Jornada de la promoció de la salut i qualitat de vida per a persones amb VIH/SIDA”, que es va celebrar a la sala d’actes subterrània de l’horrorós Hotel Catalonia de la Plaça d’Espanya.

Sempre he anat per lliure, com una guineu solitària, i era la primera vegada que participava en aquesta mena d’actes. Em sorprengué que la majoria de participants es coneixien i es saludaven efusivament, com vells combatents d’una guerra parcialment superada. Vaig baixar un moment a confirmar la meva presència i recollir una bossa de roba plena de propaganda, condoms i bolígrafs. Després vaig tornar a la superfície de l’horrible plaça, per observar noves mostres de bon rotllo i algunes ànimes que fumaven tan solitàries com la meva.

La convocatòria havia estat un èxit i a la sala hi havia més de tres-centes persones. Al meu costat seia un coetani rossenc, amb ulleres. Es va presentar com Eduard i em va oferir un xiclet de menta. Abans de començar les ponències ja sabíem que ell es tractava a Sant Pau i jo al Clínic: és la mena d’intimitats ràpides que s’estableixen entre seropositius. També vaig observar molta presència femenina i, almenys les més joves, vaig creure que eren infermeres en pràctiques.

A la primera ponència el doctor Esteban Martínez (del Clínic) va parlar d’envellir amb VIH. El que fa uns anys es considerava un impossible, ara ja és una realitat: només calia mirar l’edat mitjana dels assistents, gairebé tots entre els quaranta i els seixanta, per comprendre que l’assumpte no ens podia ser aliè. Evidentment, encara no es compta amb gaire dades estadístiques i l’únic que es pot fer és predir el futur.

Els símptomes del VIH sobre l’organisme són molt similars als de l’envelliment i, per tant, es pot considerar que estem envellint per partida doble. En el nostre col·lectiu són més freqüents les malalties respiratòries i les cardiopaties, encara que això pot estar motivat per l’alt percentatge de fumadors que hi ha entre nosaltres. La incidència de càncers també és lleugerament superior (excepte en el càncer de pròstata). Tot i això, el doctor Martínez considera que la millora en les teràpies va acostant-nos cada vegada més a les xifres de la resta de població.

També es va abordar la dificultat de detectar el virus en persones de la tercera edat, donat que els metges solen descartar aquesta possibilitat, tot suposant que els avis no tenen vida sexual.

A continuació es va fer una taula rodona sobre “Abordatge de l’atenció mèdica als HSH (Homes que tenen Sexe amb altres Homes)” en la que intervingueren el doctor Adrià Curran i la infermera Mercè Pérez (tots dos de la Vall d’Hebron), el doctor Christian Manzardo i Ferran Pujol (de Projecte dels Noms-Hispanosida) i Antonio Guirado (de Gais Positius-CGL). El més interessant de la discussió va ser fer palesa la poca importància que dóna el metge de capçalera a la nostra sexualitat, una part “immencionable” de la nostra vida, encara que mantinguem una bona relació des de fa anys amb el nostre facultatiu. Algú va qüestionar-se si seria preferible que fóssim tractats per metges gais. El doctor Curran va exposar el seu projecte de sotmetre els seus pacients a una anoscopia anual per prevenir el càncer anal, al qual sembla que som més propensos.

Després d’una pausa amb cafè i pastes, el doctor Hernando Knobel de l’Hospital del Mar va parlar de la importància de l’adherència al tractament antiretroviral en la transmissió del VIH. Com que a mi el seguiment del tractament no m’ha suposat mai un gran esforç, potser perquè gairebé no he estat afectat pels temibles efectes secundaris, aquesta part no em va interessar tant. Només em vaig quedar amb dues dades: primer, que una adherència del 95% (o sigui, saltar-se tres preses de medicació al mes, per algú que es medica dos cops al dia) o superior, garanteix l’eficàcia del tractament; segon, que no cal prendre la medicació cada dia a les mateixes hores, un marge de dues hores d’avanç o de retard es considera correcte.

El doctor Knobel també va comentar la notícia recent segons la qual el Ministeri suís de Sanitat havia declarat com a malalts no infecciosos (és a dir, que no podien encomanar el VIH) aquells pacients amb bona adherència, que haguessin donat resultats indetectables durant els darrers sis mesos i que no patissin cap altra malaltia de transmissió sexual. Va matisar que l’estudi s’havia fet a partir de parelles heterosexuals serodiscordants i que, donats els diferents ecosistemes de l’anus i la vagina, aquests resultats s’havien de prendre amb una certa precaució. Tot i això, només existeixen dos casos documentats de contagi entre dos homes sota aquestes condicions, el que equivaldria a una probabilitat d’u entre cent mil, fet que no deixa de ser una bona notícia.

Per acabar, les doctores Mar Gutiérrez i Gracia Mateo de Sant Pau van debatre, des de posicions oposades (atorgades per sorteig), sobre la conveniència o no de començar el tractament en persones asimptomàtiques amb unes defenses entre 350 i 500 (per a la resta de casos el protocol està clar). Personalment, el debat ja no podia afectar-me i m’estaven esperant Josep i Mariza. Vaig omplir l’enquesta, proposant que a la propera sessió hi hagués menys ponències i més espai per la intervenció del públic i em vaig prometre apuntar-me a la propera convocatòria.

És una referència tangencial, però alegra la vista i pot ser d'alguna utilitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada