divendres, 21 de novembre de 2008

El meu cosí Albert



Va morir fa dos dies. Avui he pujat amb el Santi i l’Anna al seu funeral a Palamós.

Tenia 65 anys i en feia gairebé tres que estava ingressat a una residència degut a una embòlia. Havia tocat en un conjunt de música lleugera a principis dels seixanta, quan ‘Diana’ de Paul Anka era el més modern que es podia escoltar. Va estudiar la carrera de pèrit agrònom. Va viure un any a El Paso, on va conèixer una noia persa, Sudy, que seria la seva dona. Amb ella va tenir quatre fills: la Cristina, la Susanita (el diminutiu era per distingir-la de la meva germana), el Jorgito (per distingir-lo del seu oncle) i el seu bessó Albert, que va morir poc després de néixer. Va tenir una granja de vedells a Monzón, en una casa amb deliris de grandesa que havia estat de l’actor Conrado Sanmartín. Va viure prop de Huelva. Va tenir un restaurant a Peratallada... Sovint li vam perdre la pista. I com sempre que algú se’n va abans d’hora, penso en les oportunitats perdudes.

La nostra família és petita i dels cinc cosins és el primer que mor. O sigui que sembla que la mort ja ha pres el relleu generacional.

Mentre érem davant del bonic altar major de la parròquia de Santa Maria del Mar a Palamós, pensava que potser les cerimònies laiques toquen més la fibra, però que un comiat en un veritable temple catòlic sempre tindrà més solemnitat que un ritus similar a les capelles decorades per Ikea dels tanatoris municipals.

Per cert, en el de Palafrugell m’ha sorprès la presència d’un expositor ple de literatura per a totes les edats sobre l’acceptació de la mort.

Després hem anat a dinar de menú a un restaurant de Mont-ras. Érem vint-i-cinc dels més propers al meu cosí. Cada vegada em sembla més recomanable acabar un funeral amb un bon àpat (a menys que tota la família vagi a la grenya darrera d’una herència). S’acostuma a establir un ambient de concòrdia, d’amables reminiscències i de bon rotllo general. Exactament com ha succeït avui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada