Les noces de Pasqual

©Antoni Bofill

'Le Nozze de Figaro' és possiblement la meva òpera favorita i, segurament per això, no he vist cap posada en escena que em satisfaci. Tinc al meu currículum la versió transgressora de Peter Sellars de la temporada 91-92 i la correcteta de Robert Carsen (amb una encantadora María Bayo, com a Susana) de fa vuit anys; però cap de les dues va acabar de fer-me el pes.

La nova producció de Lluís Pasqual havia rebut unes crítiques tan tèbies, que em temia el pitjor. Potser per això i perquè l’òpera estava més rodada que el dia de l’estrena, el cert és que m’ho he passat força bé, amb un somriure gairebé permanent als llavis.

La translació de l’acció als anys 20 del segle XX és innecessària, però no molesta. Els decorats de Paco Azorín són bastant despullats, però eficaços; només m’han distret una mica els murs de mirall, tot i que funcionen molt bé al laberíntic jardí del quart acte. La il·luminació tenia alguns efectes kitsch al primer acte, que es van moderant en avançar la funció. He trobat especialment suggeridora l’entrada de la comtessa al principi del segon acte, amb la llar encesa i la llum daurada que entra pel balcó. Sembla que després del relatiu fracàs del ‘Don Giovanni’ del Real, Lluís Pasqual ha optat per una direcció conservadora, tendint a la invisibilitat.

El grup de veus, en una obra amb molts personatges i nombrosos concertants, m’ha semblat força homogènia, sense cap nota dissonant. Potser la comtessa d’Emma Bell és la que m’ha semblat més brillant amb un fabulós “Dove sonno...” i una presència escènica molt adequada al seu paper. El Figaro de Kyle Ketelsen ha cantat bé i s’ha mogut millor, com un veritable dandy esdevingut criat per les circumstàncies. La Susanna d’Ofèlia Sala ha estat el blanc de moltes crítiques i és cert que té una veu una mica petita i una presència més aviat pagerola; però la seva ària del quart acte ha demostrat un gust excel·lent.

En definitiva, ja firmaria per espectacles d’aquest nivell per a la resta de la temporada.