La modernitat era això

Imagina quatre músics (baix, bateria, guitarra i teclats), dos d’ells amb barbes poblades i aires de predicador del far-west, un altre amb galons i xarreteres platejades, el quart vestit de lapó amb un tocat de plomes de fantasia. Imagina un espectacle amb projecció de taques de colors psicodèlics, fotos solaritzades i efectes de fum. Imagina que sona una música planejant, espacial, panoràmica, de lent desenvolupament i d’interrupcions catàrtiques, una música que convida a balancejar-se i fumar-se un porro (i, efectivament, a la sala flota el flaire de la xocolata). Pink Floyd després de fer fora a Syd Barrett? Gairebé.

En realitat són Sigur Rós, una de les bandes més cool del nou segle, que aquesta nit han tocat als baixos del Palau Sant Jordi. Durant el concert m’he preguntat més d’una vegada que era el que distingia aquests islandesos dels seus avis psicodèlics dels seixanta i, superficialment, no hi he trobat tantes diferències. Coneixent l’embolcall dels seus discos, es percep una absència gairebé absoluta de “literatura” i potser en aquesta abstracció sense coartades residiria la seva modernitat. Compareu (per posar un exemple simptomàtic de tota una generació) vells títols de cançons dels Pink Floyd, com ara "Several Species of Small Furry Animals Gathered together in a Cave and Grooving With a Pict" amb el tercer disc dels Sigur Rós, de nom (), on les cançons no tenen títol. Afegiu-hi unes lletres cantades en falset i en una llengua inventada (o això és el que diuen, perquè per a mi l’islandès em sona tan estrany com si l’acabessin d’inventar) i ja tenim el súmmum de l’exotisme per consum de les noves generacions.

De tot el que acabo de dir es pot desprendre que sóc partidari acèrrim dels temps passats, quan la veritat és que m’ho he passat de conya revisitant-los corregits i augmentats. Segurament en aquesta època de música tan sincopada i fragmentària ens feia falta, com a novetat per desmemoriats, un toc d’amplitud etèria en Panavision (sense caure en la beneiteria insípida del chill out).

Imagina que Jon Thor Birgisson toca la guitarra amb un arc de violí i que Georg Holm copeja el seu baix amb una baqueta. Imagina que sonen celestes, glockenspiels i tambors tribals, que cau una nevada i que sobre les làmpares japoneses es projecten els músics. Imagina un cel estelat. Em fas el favor de passar-me el porro?