Un ateu no fa estiu... però dos fan primavera

Ara fa dos dies EL PAÍS dedicava una doble pàgina a un cert ressorgiment de l’ateisme que es ve observant en els últims temps. Presentava com a símptomes d’aquest reviscolament les bones vendes que havien tingut alguns llibres sobre la matèria (“El espejismo de Dios” de Richard Dawkins, “Tratado de ateología” de Michael Onfray o “The end of faith” de Sam Harris), així com l’inesperat èxit de finançament que havia tingut la campanya propagandística dels autobusos de Londres, de la qual em feia ressò el passat 24 d’octubre. S’indicava que l’avanç de l’integrisme religiós i el seu poder dins dels estats podria haver motivat que els descreguts comencéssim a sortir a la llum.

Tot i que són signes esperançadors, no els deixo de trobar més aviat tebis. L’eslògan de Londres no pot ser més conciliador, “Probablement no hi ha déu, així que deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. Aquest “probablement” inicial evidencia una falta de dogmatisme i un sentit de l’humor del que estan desproveïts tots els fanàtics religiosos; però potser ha arribat l’hora d’actuar amb més contundència davant de la seva agressivitat.

Com a prova, just una pàgina més enllà del reportatge que comentava, donaven la notícia que Alfredo Dagnino, president de la Asociación Católica de Propagandistas (que no sé exactament qui són, però que el periodista els qualifica de poderosos), es lamentava del maltractament que pateixen els catòlics amb frases tan ‘propagandístiques’ com les que segueixen:

“No podemos dejar de denunciar que en la España actual no se respeta el sacrosanto derecho a la vida, ni en las inicuas leyes del aborto y de la eutanasia ni en los no menos inicuos proyectos del suicidio asistido y de la manipulación abyecta de las fuentes de la vida humana. En la España actual no se respeta como es debido a la familia y a sus valores ni el único matrimonio verdadero; no se respeta el inalienable derecho que los padres tienen a educar a sus hijos según sus propias convicciones religiosas y morales”.

Compareu, si us plau, aquestes portentoses expressions, ‘sacrosanto’, ‘inicuas’, ‘abyecta’, ‘como es debido’, ‘único matrimonio verdadero’, ‘inalienable’ amb el modest ‘probablement’. Oi que no hi ha color?

©Porfirio

Però aquest no és l’únic exemple dels atacs que patim els que no combreguem amb tota aquesta colla. I no, no parlaré de la meravellosa monja masoquista, perquè la trobo més còmica que irritant. Em volia referir a la sentència judicial que ha obligat a retirar, a petició d’un pare, els crucifixos que penjaven a les aules d’una escola pública de Valladolid. Per descomptat, no tinc res a objectar, el que m’indigna és el rebombori subseqüent que s’ha muntat.

Sembla que hi ha altres pares de la mateixa escola que troben malament l’eliminació dels símbols religiosos. Opinen que és una concessió als musulmans (?), que com aquí som creients, no cal treure els cristos, o que els crucifixos no ofenen ningú. El fet que aquí tot som creients és una opinió aventurada o directament falsa, a més, les imatges de Crist ens ofenen: la visió d’un home mig nu, ensangonat, torturat fins a la mort és desagradable per a qualsevol persona normalment constituïda.

Una vegada més el nostre govern socialista es renta les mans davant d’un conflicte religiós. Ahir deien que era competència de cada centre educatiu, avui apareixen quatre sentències de tribunals superiors segons les quals la potestat rau en els corresponents governs autonòmics. La qüestió és que ningú no vol mullar-se i mentrestant l’aconfessionalitat de l’Estat que recull la Constitució se’n va en orris. No hauria de quedar clar que, almenys als centres públics, no hi hauria d’haver cap símbol religiós? Sembla lògic, però ja sé que, quan es parla de religió, la raó no hi té res a pelar.

Què podem fer els ateus, descreguts, agnòstics i laïcistes davant d’aquesta agressió constant que aguantem amb resignat silenci? No sembla que apostatar en massa sigui la solució: és un procés burocràtic i empipador que només té el valor d’un gest, ja que l’església, amb els seus bizantinismes, no està disposada a descomptar ni un dels seus contribuents.

Per primera vegada em pregunto com es comptabilitzen les creences religioses de la població. Me n’adono que aquestes qüestions fins ara no m’havien preocupat. Jo també era d’aquells que pensaven que no cal dir amb qui te’n vas al llit (sempre que sigui una relació consentida), ja que a ningú més no l’importa. I això (que continuo considerant una veritat defensable) no treu perquè sigui també una actitud perillosa, almenys mentre existeixi gent que pensa just el contrari. Comences creient que la identitat, el sexe o la religió són qüestions d’àmbit privat, de les quals no cal donar explicacions, i acabes amb la teva vida governada per aquells que consideren que la seva opció és “normal”, “verdadera”, “natural” i l’única possible.

Com diu Dawkins, els ateus som els nous homosexuals. Potser ja és hora que sortim dels armaris.