diumenge, 16 de novembre de 2008

Esperant l'ira de Déu


(© Francesco Paraggio)
He anat a veure la pel·lícula 'Gomorra' de Matteo Garrone sense haver llegit la novel·la homònima de Roberto Saviano en la que està basada. Saviano, que també ha participat en el guió, descriu de primera mà la corrupció i el crim que dominen alguns barris de Nàpols, on la màfia s’ha erigit com un veritable estat dins de l’estat. Es tracta d’una cinta dura, gairebé documental en el seu realisme, parlada en un dialecte totalment incomprensible i sense cap concessió per endolcir la sordidesa del que es retrata (aquests habitatges que semblen galeries penitenciàries).

He de dir que no sento cap predilecció per les pel·lícules de gàngsters i màfies: el fet que totes elles culminin en una escalada de violència i venjança, em fa preguntar-me, qui pot escollir una carrera amb tan poc futur? Veient la pel·lícula sembla que no hi hagi alternativa (només un dels protagonistes, significativament anomenat Roberto, sembla evadir la teranyina). Tots els personatges es mouen per pulsions primàries, per no dir primitives; diners, txuleria, roba de marca, sexe trist i referents cinematogràfics que els queden molt lluny. No és gent interessant i la seva fi és previsible. Però són simptomàtics i representen a la perfecció un tumor centrat a Scampia, però que es ramifica al llarg de la península i més enllà.

Segurament era una novel·la “necessària”, de la mateixa manera que ho és el film, per intentar salvar “in extremis” una Itàlia on predomina el campi qui pugui. Però jo, que busco alguna cosa més que l’auto-ajuda, he trobat a faltar el context. Les històries que m’expliquen se centren només en la corrupció d’aquesta Gomorra contemporània, com si el mal fos una veritat absoluta aïllada al laboratori. Sé per Josep, que és bon coneixedor de les misèries de Secondigliano, que en aquests barris perifèrics també succeeixen altres coses molt més properes, com la partida de cartes dels diumenges o les tietes que cuinen orgullosament la seva pasta i la fan provar a tot familiar que passi davant de la finestra. Hauria preferit que em presentessin la forma subtil com el mal absolut infecta la vida d’un grapat de bones persones.

Deixant de banda les meves opinions sobre el film, recordaré que Roberto Saviano està amenaçat de mort per les mateixes persones que al principi van ajudar-lo a documentar-se. Actualment viu protegit per una escolta policial, no pot veure ni a la seva família, ni els seus amics (ni a la nòvia), ningú li vol llogar un pis a Nàpols i s’està plantejant abandonar Itàlia. És un fet molt greu que, apart d’atemptar la llibertat d’expressió de la forma més cruel, demostra una vegada més la incapacitat de l’estat per controlar el poder de les màfies. Des d’aquí, per poc que valgui, li envio la meva solidaritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada