Lambchop al Palau

Des de la seva aparició el 1993, Lambchop ha hagut de carregar amb tota mena d’etiquetes lligades al country (neo-country, alt-country, countrypolitan) pel mer fet de provenir de Nashville i fer-se acompanyar de tant en tant per una steel guitar. La música d’aquesta banda, una de les més interessants sorgides la dècada anterior, és una barreja difícilment classificable, complexa i sofisticada, molt allunyada dels gustos de Tennessee (de fet, són molt més populars a Europa). Barregen jazz, soul, indie i pop de cambra amb una personalitat que no admet comparacions.

Aquesta nit ho han tornat a demostrar al Palau com un estirabot més d’aquest estrany festival de jazz. Amb un espectacle visualment sobri (on el que més cridava l'atenció era el vestuari, gentilesa de Sears) han presentat el seu darrer treball OH (Ohio) i, per una vegada, la presentació del disc no ha estat un formulisme, ja que l'han interpretat tot, pràcticament d'una tirada.

En aquesta ocasió la banda constava de quatre guitarres, piano, baix, bateria i algun teclat puntual. Com és marca de la casa, el so no era gairebé mai dens i cada instrument tenia espai per respirar les seves subtileses (la sonoritat del Palau ha estat una vegada més magnífica).

I enmig de tot això, Kurt Wagner, vestit com si encara es dediqués a instal·lar recobriments de fusta, encisant-nos amb la seva veu irrepetible. Wagner no té un registre extens i el seu timbre és més aviat granulós, però està dotat d'una calidesa íntima (un dels pocs beneficis del tabaquisme) i una expressivitat que fa oblidar la cripticitat de les lletres i trenca les costures del sentiment amb admirable fluidesa.

El punt àlgid de la nit ha estat una versió galopant de "Give it" (coescrita amb X-press 2) en la qual Wagner ha declamat, xiuxiuejat, gemegat, gesticulat i enamorat a un públic en estat de levitació.

Tema de redacció: per què m’agradaran tant els artistes addictes al tabac (Frank Zappa, Joni Mitchell, Kurt Wagner)?