77 milions (i escaig) de pintures

Sempre m’ha caigut bé Brian Eno. S’enfronta a la creació sense prejudicis, com un nen a qui li donen un joc de construccions i n’estudia les seves possibilitats. Es deixa guiar per la troballa feliç, per la serendípia. No es recolza en grans teories, ni acompanya les seves creacions d’explicacions hermètiques i abstruses. Tot en ell és raonable, compartible, humà.

Algú que és capaç d’escriure al seu diari que s’ha adonat de sobte, tot mirant la tele, que no ha tastat mai la seva pròpia orina i que buida la bufeta en una ampolla de refresc per beure-se-la a continuació, té forçosament fusta d’experimentador.

És així que m’he comprat la seva obra 77 Million Paintings (2006), un programa d’ordinador que permet generar pintures aleatòries i que continua les seves investigacions de la llum com a mitjà d’expressió artística. El programa està basat en el ‘software generatiu’, que permet a partir d’uns elements bàsics crear una gran quantitat de components originals. Aquí el punt de partida són imatges, majoritàriament pintades a mà, d’estils molt diversos (gestuals, orgàniques, geomètriques, naturalistes, fotogràfiques...) El programa les va combinant de forma aleatòria, les unes amb les altres, en un procés continu en el que els seus components es difuminen i apareixen gradualment. Es pot escollir la velocitat de les transicions fins al punt que els canvis siguin imperceptibles.

La música que pot acompanyar opcionalment les pintures es regeix pel mateix principi generatiu: diverses capes de so electrònic, programades perquè l’espectador no senti dues vegades la mateixa música.

El resultant és fascinant, estèticament més satisfactori del que caldria esperar i amb un alt poder hipnòtic. L’única pega que li trobo és que ocupa la pantalla de l’ordinador i la inhabilita per fer altres feines. El seu destí natural hauria de ser una pantalla plana penjada en una paret, funcionant a tota hora, com una pinacoteca infinita.

Una última nota sobre aquests 77 milions dels que parla el títol. Imagino que el càlcul s’haurà fet per anàlisi combinatòria a partir del nombre d’imatges inicials; però, donat que les imatges progressen en un continu, cada segon que passa el quadre varia. Sospito que la xifra final resultarà encara més aclaparadora.