diumenge, 30 de novembre de 2008

Manies (II)


© Associazione Luca Coscioni
D’aquesta segur que em guanyo algun enemic, però des de fa temps li tinc una mania especial al Nobel José Saramago. Crec que només li he llegit un llibre i no em va impressionar especialment. De totes maneres, la meva crítica no és literària. El que m’irrita és la seva ubiqüitat. No passa dia que, en obrir el diari, no te’l trobis en els escenaris més diversos: tant pot ser firmant cartes de solidaritat, presentant llibres que no són seus, encapçalant una manifestació, visitant minusvàlids o presidint una mesa sobre el transvasament de l’Ebre. A sobre li queda temps per publicar una novel·la per temporada. Es diria que, de forma similar als tertulians de la ràdio, sempre en té una a dir, sigui del tema que sigui. Només li faltava assemblar-se a Pepito Grillo, per fer els seus dictàmens morals més carregosos. Darrerament comença a perseguir-me fins i tot en somnis. En el fons no deixa de ser admirable tanta energia en un home de 86 anys, però podria descansar una mica, sinó deixarà sense feina a la resta de showmen culturals.

Encara que hagi singularitzat al portuguès, podria incloure en la mateixa categoria d’embafadors omnipresents al cuiner Ferran Adrià, l’irlandès Bono i a Antony (que no para de col·laborar amb tothom i ja fa quatre anys que ens deu disc).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada