Déu, el Diable i la televisió

Veus reputades com les de Casciari, Boyero i algú més que ja he oblidat recomanaven una sèrie mig desconeguda de la HBO de nom “Carnivàle”. El meu costat esnob, decidit a descobrir una sèrie de culte que s’apartés dels llocs comuns de “Lost” i “The Wire” hi va caure de quatre grapes.

D’entrada la cosa pintava bé. Els atractius títols de crèdit barrejaven cartes del tarot amb filmacions documentals dels anys 30: pobresa, Mussolini, Roosevelt, el Ku-klux-klan… L’excel·lent nivell de producció, típic de la HBO, una iconografia intrigant i alguns bons actors veterans amb el llustre una mica perdut (Patrick Bauchau, Amy Madigan, John Savage) també s’afegien a l’atractiu del conjunt.

L’acció s’ambienta l’any 1934, principalment al sud-oest dels Estats Units en plena Depressió. Aquesta època coincidí amb el fenomen anomenat Dust Bowl, un seguit d’anys de sequera i tempestes de pols que va afectar aquestes contrades abans que ningú sentís parlar de l’escalfament global. Aquestes circumstàncies fan que la majoria del repartiment aparegui sempre amb aspecte de no haver-se dutxat en els dos darrers mesos (cosa que no és gens bonica de veure).

La historia comença quan una colla de firaires ambulants acull Ben, un noi que acaba de quedar orfe. Aquest grup, amb la seva dona barbuda, les siameses, el nan, el gegant o l’home-llangardaix sembla un homenatge al meravellós “Freaks” de Tod Browning, però no va ben bé d’això la cosa. Aviat es descobreix que Ben està dotat de poders sanadors i que pateix estranys malsons ambientats a la Primera Guerra Mundial. Molt lluny d’allà, a un poblet de Califòrnia, el reverend Justin Crowe, home que es creu posseïdor de la paraula de Déu, resulta que té idèntics malsons. Només cal sumar dos i dos per deduir que les dues històries acabaran confluint. Però perquè ho facin caldrà armar-se de paciència i esperar dues temporades i 24 episodis.

Per entretenir l’espera la trama s’omple d’obscurs referents i la companyia de firaires va saltant d’estat en estat (encara que sembla que sempre vagin a petar al mateix solar), com si d’un joc de pistes es tractés. A cada etapa es produeix l’encontre amb algun personatge críptic i sinistre que només embolica la troca una mica més. No són només les trinxeres de la Gran Guerra, sinó que ara intervenen els maçons, el tarot, els templers, els cultes mexicans a la mort i Maria Magdalena (ai, no, que aquesta ve d’una altra pel·lícula!)

Perdoneu la broma. En realitat aquesta sèrie no es permet cap mostra de sentit de l’humor, com demostren en tot moment els seus actors amb una perpètua expressió d’estrenyiment que vol passar per transcendència. I no n’hi ha per a menys, perquè el que se’ns explica és molt i molt seriós. Senyores i senyors, estem parlant (tatxan!) de l’Etern Combat entre el Bé i el Mal, o sigui que poca conya.

Estava previst que la sèrie durés sis temporades, però degut als seus minvants índexs d’audiència i el seu elevat cost, va morir amb la segona temporada. Els primers episodis són d’una morositat narrativa difícilment suportable, després la cosa s’anima (relativament), potser com a efecte de la mort anunciada, però la seva substància no té ni cap ni peus. És fàcil allargar qualsevol argument amb malsons truculents, llampecs, espelmes que s’apaguen amb un cop de vent i fantasmes oportuns. No hi busquéssiu cap trellat.

És inevitable pensar en la influència del germinal “Twin Peaks”. De fet, Michael J. Anderson, el seu emblemàtic nan, té aquí un paper protagonista. Però el que en el cas de David Lynch (i mira que ha fet mal aquest home!) eren rareses idiosincràtiques, aquí tot apel·la a llegendes i mites ben consolidats. Que el resultat sigui un gaspatxo metafísic indigerible i depriment pot ser atribuït a la prematura interrupció de la sèrie. Que el pare Justin, el Representant del Diable, sigui d’origen rus i el seu nom veritable sigui Alexei hi afegeix només una mica de qüestionable pebre; però no em salva el producte.  

Potser m’hauria d’haver malfiat d’un títol que no sembla estar escrit en cap llengua coneguda: aquesta recerca de la raresa injustificada ja alertava de les excessives pretensions de la sèrie. Vaig llegint fòrums a internet i comprovo que “Carnivàle” en general agrada. I és que jo sóc un prosaic i un descregut i em mereixo tot el que em passa.