dimarts, 11 de març del 2014

Thule Sud

En l’imaginari europeu Thule havia sigut tradicionalment l’última frontera septentrional, identificada alternativament amb les illes Shetland, Islàndia o Groenlàndia, tot i que càlculs més moderns la situarien tan a prop com a Noruega. Per extensió, l’expressió “ultima Thule” denotaria tots aquells territoris llunyans situats més enllà del món conegut, com els que buscava el mític capità Cook en els confins de l’hemisferi austral.

Segons la llegenda, a l’extrem sud del planeta es trobaria un continent de clima càlid i grans riqueses naturals on habitaria una gent tan civilitzada com feliç. James Cook va fer diversos intents infructuosos per descobrir aquestes terres de les quals els mariners li parlaven sense haver-les vist mai; però l’únic que aconseguí és veure’s envoltat d’enormes blocs de gel, enmig d’un oceà inhòspit. A punt de tirar la tovallola el 31de gener de 1775 va topar amb aquest trio d’illes a les quals va batejar com a Thule Sud, a falta de candidats millors.

Com a illes tenen un atractiu molt descriptible: ermes, ferotgement gèlides, assotades pel vent i de dimensions molt modestes. El fet que pertanyin al grup de les South Sandwich les fa sonar més simpàtiques; però no ens confonguéssim amb les falses associacions d’idees. La seva única riquesa consisteix en l’abundància de fauna piscícola dels seus mars; només per això la Corona Britànica se les ha fetes seves.

O almenys així va ser fins el novembre de 1976 quan un contingent de forces de l’exèrcit argentí desembarcà a l’illa de Thule i construí una petita base militar, amb heliport, estació meteorològica i estació de ràdio. Com que els britànics no passaven sovint per aquells dominis, no van adonar-se que hi onejava la bandera argentina fins a desembre de 1976. Enlloc d’utilitzar la força, el Regne Unit optà per la via diplomàtica per resoldre el conflicte. Així passaren els anys i entre una cosa i una altra els argentins van estar tirant de la rifeta fins el 20 de juny de 1982, just després de la fi de la guerra de les Malvines, quan un contingent de vaixells de guerra britànics forçà la rendició dels intrusos. Després de la capitulació, s'hissà la Union Flag i s’evacuà tota la població de l’illa. Sis mesos més tard, un vaixell de guerra que passava per allí descobrí amb estupor que els hi havien tornat a arriar la bandera i que de nou era la bandera argentina la que coronava l’asta (i és que són com criatures). Els anglesos, expeditius, el desembre de 1982 enderrocaren tots els edificis i deixaren dempeus només una cabana amb productes de supervivència i el pal amb la seva bandera. No sembla que els hi hagin tornat a tocar des de llavors.

7 comentaris:

  1. El que fa el sentit de la propietat privada... tant li farà la bandera que onegi allà, mentre puguin acostar-s'hi a pescar, no? Però no, han de demostrar que és seva i només seva. No estan malament aquestes baralles per un territori que hem heretat de casualitat. Algun dia la Terra mateixa se n'inventarà alguna per eliminar-nos a tots plegats i ja veuràs on quedaran les banderes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, perdoni vostè, però em sembla un joc de mascles que mira de delimitar el seu territori tot pixant.

      Elimina
  2. I no parles de Sigrid?

    http://enarchenhologos.blogspot.com/2012/01/el-secret-de-sigrid-i-el-capitan-trueno.html

    ResponElimina
  3. Molt bé, però jo també trobo a faltar un esment de Sigrid

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric i Miquel, jo era poc lector del Capitán Trueno, però sospito que la Sigrid era de Thule de Dalt.

      Elimina
  4. ¡Islas Perejil españolas! Ni un paso atrás...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El problema amb Perejil és que les cabres es mengen les banderes.

      Elimina