Ciència, religió i Rachel

Sento dir sovint que vivim en uns temps en els quals hem substituït la fe religiosa per la fe en la ciència i darrera d’aquesta frase de vegades s’amaga la idea que no hi ha res de nou sota el sol, que l’ésser humà sempre necessita creure cegament en una cosa o altra. Tanmateix, no hi ha res més oposat que ciència i religió, ja que on aquesta ofereix certeses, aquella representa el dubte permanent. Els déus potser són tots intercanviables en la seva infinita irracionalitat, però proporcionen seguretat, sentiment de pertànyer al grup i beneficis més o menys terrenals. De la irracionalitat divina a la brutalitat i el fanatisme hi ha un pas que és fàcil de recórrer. En canvi, qui creu veritablement en la ciència, no arriba mai al final del camí, l’avenç d’avui demà serà corregit o invalidat, però sap que pertany a una il·lustre nissaga dedicada a un llarg viatge cap al coneixement amb l’única companyia de la inseguretat.

Tot això diu més o menys “Ágora”, la darrera pel·lícula d’Alejandro Amenábar, i això ja me la fa simpàtica d’entrada. Per transmetre aquest missatge contrari a qualsevol fanatisme religiós s’ha servit de la figura de la matemàtica alexandrina Hipàtia. Encara que d’aquesta figura històrica se’n sap ben poca cosa i no ha quedat cap testimoni escrit dels seus treballs, el revisionisme feminista fa uns anys que la reivindica com una precursora, i a mi ja m’està bé, que no em fa cap nosa la companyia de més senyores a la història de les matemàtiques.

Però malgrat els meus prejudicis favorables, la pel·lícula no m’ha convençut en la mateixa mesura que les anteriors d’Amenábar. La reconstrucció històrica és certament espaterrant i com a espectacle té una factura excel·lent, encara que de vegades es passa de grandiloqüència i preciosisme: servituds d’una saludable ambició. La pena és que no me l’he creguda.

És possible que jo tingui algun problema amb el gènere històric. Per molt bé que ho faci Rachel Weisz –que és una bona actriu i que, a més, enamora–, jo no hi sé veure en cap moment un ésser humà anomenat Hipàtia. Igual em passa amb l’excel·lent Michel Lonsdale, que li fa de pare. La resta de protagonistes no tenen el carisma dels dos anteriors; però no crec que, ni això, ni la fidelitat a la veritat històrica siguin el motiu de la meva freda resposta.

“Ágora” és una pel·lícula de tesi (no, no estic fent cap joc de paraules) i, per tant, des del principi saps com es mouran les peces sobre el tauler. Les diferents faccions sovint es representen com tribus de formigues enfrontades, la cinematografia afavoreix la visió distant: l’univers no entén de raons. Per molt d’acord que estigui amb les seves intencions, no m’agrada que tot es presenti de forma tan mecanicista, sense deixar espai a l’individu.

Per deformació professional només hi he sabut trobar una mica d’emoció ens els esforços de la verge i màrtir per descobrir la veritable trajectòria dels planetes. I jo, durant tota la pel·lícula xiuxiuejant-li: l’el·lipse, nena, l’el·lipse!