Qui té por del bloc ferotge?

Una amiga em comentava que la seva amiga X, que treballa a una de les agències literàries més importants del món, deia fàstics sobre els blocaires i ens tractava d’incompetents i irresponsables, perquè gosem xerrar de qualsevol cosa sense estar-ne qualificats. Suposo que les invectives d’aquesta senyora X es referirien en especial als blocs que toquen assumptes propers als seus interessos laborals, ja que no crec que l’existència de blocs sobre el futbol o el món casteller la incomodin en absolut. Encara així, aquesta generalització, que revela segurament un desconeixement profund del fenomen blocaire i un bàsic menyspreu per la llibertat d’expressió, no mereixeria potser ni un comentari, si no fos per un símptoma que he detectat recentment en els blocs que visito.

He observat diverses vegades una reticència a emetre judicis de valor sobre les obres de creació dels altres, tant si era per parlar-ne bé com malament. De vegades es fa des de la postura de la humilitat, del jo no sóc qui o d’un mal entès sentit de respecte per l’autor. D’altres perquè per parlar malament d’una obra, millor no dir-ne res, especialment si es tracta d’un autor d’aquí, com si amb això li estiguem fent un favor a la cultura catalana.

Sabem que hi ha blocs de tota mena, alguns d’excel·lents, d’altres que ho són menys, i cadascú pot llegir-los lliurement segons el seu propi criteri: aquesta és una de les gràcies de la xarxa, que pots expressar la teva opinió públicament sense necessitat de mostrar cap credencial. Les credencials, en tot cas, te les guanyes dia a dia amb tot el que vas publicant, bastint lentament una imatge cada vegada més completa de tu mateix. Amb el temps tothom va sabent quin peu calcem i quin valor podem donar a les opinions i crítiques que llegim. El que importa és que hi siguin, que intercanviem idees lliurement i que ens portem la contrària, si cal. Tot enriqueix.

Una vegada vaig deixar un comentari en un bloc i la propietària em respongué “Això només és la teva opinió”. Apart que com a missatge de benvinguda era decididament hostil, el que em deia era una obvietat: i és clar que era la meva opinió! i per això l’escrivia i la signava. Mullem-nos una mica, diguem el que pensem, si és possible d’una forma raonada, que comptem amb una plataforma que ens permet la diversitat d’expressió. Això és especialment important ara més que mai.

No tinc res en contra dels crítics professionals i llegeixo sovint el que tenen a dir sobre les obres que em poden interessar; però, serà cosa de la crisi, cada cop els mitjans de comunicació amaguen menys els seus interessos econòmics i tendeixen més a la promoció que a la crítica. Conec més d’un cas d’algun escriptor que no es volia mossegar la llengua i que ha acabat saltant de la plantilla del diari per no fer la pilota a les “majors” americanes o a l’editorial lligada a l’empresa.

Suposo que aquest deu ser el motiu pel qual no li agradem a la senyora X: ni ens pot convidar a còctels, ni ens pot subornar de maneres subtils, ni ens pot controlar de cap manera. Ens escapem de les seves mans mediàtiques i fins i tot som capaços de carregar-nos l’obra d’un dels “seus” autors. On s’és vist?