dijous, 8 d’octubre de 2009

Qui té por del bloc ferotge?



Una amiga em comentava que la seva amiga X, que treballa a una de les agències literàries més importants del món, deia fàstics sobre els blocaires i ens tractava d’incompetents i irresponsables, perquè gosem xerrar de qualsevol cosa sense estar-ne qualificats. Suposo que les invectives d’aquesta senyora X es referirien en especial als blocs que toquen assumptes propers als seus interessos laborals, ja que no crec que l’existència de blocs sobre el futbol o el món casteller la incomodin en absolut. Encara així, aquesta generalització, que revela segurament un desconeixement profund del fenomen blocaire i un bàsic menyspreu per la llibertat d’expressió, no mereixeria potser ni un comentari, si no fos per un símptoma que he detectat recentment en els blocs que visito.

He observat diverses vegades una reticència a emetre judicis de valor sobre les obres de creació dels altres, tant si era per parlar-ne bé com malament. De vegades es fa des de la postura de la humilitat, del jo no sóc qui o d’un mal entès sentit de respecte per l’autor. D’altres perquè per parlar malament d’una obra, millor no dir-ne res, especialment si es tracta d’un autor d’aquí, com si amb això li estiguem fent un favor a la cultura catalana.

Sabem que hi ha blocs de tota mena, alguns d’excel·lents, d’altres que ho són menys, i cadascú pot llegir-los lliurement segons el seu propi criteri: aquesta és una de les gràcies de la xarxa, que pots expressar la teva opinió públicament sense necessitat de mostrar cap credencial. Les credencials, en tot cas, te les guanyes dia a dia amb tot el que vas publicant, bastint lentament una imatge cada vegada més completa de tu mateix. Amb el temps tothom va sabent quin peu calcem i quin valor podem donar a les opinions i crítiques que llegim. El que importa és que hi siguin, que intercanviem idees lliurement i que ens portem la contrària, si cal. Tot enriqueix.

Una vegada vaig deixar un comentari en un bloc i la propietària em respongué “Això només és la teva opinió”. Apart que com a missatge de benvinguda era decididament hostil, el que em deia era una obvietat: i és clar que era la meva opinió! i per això l’escrivia i la signava. Mullem-nos una mica, diguem el que pensem, si és possible d’una forma raonada, que comptem amb una plataforma que ens permet la diversitat d’expressió. Això és especialment important ara més que mai.

No tinc res en contra dels crítics professionals i llegeixo sovint el que tenen a dir sobre les obres que em poden interessar; però, serà cosa de la crisi, cada cop els mitjans de comunicació amaguen menys els seus interessos econòmics i tendeixen més a la promoció que a la crítica. Conec més d’un cas d’algun escriptor que no es volia mossegar la llengua i que ha acabat saltant de la plantilla del diari per no fer la pilota a les “majors” americanes o a l’editorial lligada a l’empresa.

Suposo que aquest deu ser el motiu pel qual no li agradem a la senyora X: ni ens pot convidar a còctels, ni ens pot subornar de maneres subtils, ni ens pot controlar de cap manera. Ens escapem de les seves mans mediàtiques i fins i tot som capaços de carregar-nos l’obra d’un dels “seus” autors. On s’és vist?

24 comentaris:

  1. Tens tota la raó, aquesta desconfiança i menyspreu no és res més que gelosia i el temor a perdre el monopoli. Jo també sé algun cas de gent que ha saltat de determinat suplement cultural per no deixar prou bé els autors de la casa. El fet és però que els blogaires de vegades caiem en la papanateria de valorar també més el 'paper' o els mitjans convencionals i sovint llegeixo lloances a algun blogaire que 'ha sortit per la tele', 's'ha escoltar per la ràdio' o li han posat un fragment del seu blog a un diari -normalment sense demanar-li permís ni donar-li les gràcies ni tan sols comunicar-li el fet-. En llibres, teles, ràdios i diaris també hi ha molts errors i fullaraca. Ni més ni menys que en els blogs, bé, jo diria que més. I a sobre, cobren.

    ResponElimina
  2. Júlia, gràcies pel comentari. M'has fet pensar en un parell d'anècdotes; però enlloc d'encofurnar-les aquí, les ficaré en algun apunt proper. Gràcies, doncs, també per la inspiració.

    ResponElimina
  3. Em temo que em sento reflectida en aquest post, Allau. I no pas com a senyora X sinó com a blogaire que de vegades es mossega la llengua o bé no se sent prou "qualificada". Al meu darrer post vaig desfer el malefici...

    Si la senyora X perd el seu temps despotricant dels blogaires deu ser perquè... potser, tan sols potser... devem crear alguna mena d'estat d'opinió i devem influir en les vendes en un "boca orella" molt més efectiu que el tradicional.

    ResponElimina
  4. Potser caldria que perdéssim l'angúnia de ser un subproducte de "l'alta literatura" i els "autèntics" medis de comunicació. Senyores, senyors, animals de companyia, lleones disfressades de gos: SOM UN PUTO NOU GÈNERE!

    i si ens pensem que ens fan un favor els medis de comunicació tradicionals quan ens esmenten ens equivoquem. Ells aprofiten l'estela del nostre món per omplir-se d'uns continguts que ja no tenen.

    I m'he quedat com una reina ;)

    ResponElimina
  5. Eulàlia, et confesso que tu i la Júlia vau ser una de les inspiradores del post (i les dues heu respost les primeres!). Me n'alegro que trenquessis el malefici.

    ResponElimina
  6. Clídice, que embalada que vas! Però si et fa sentir com una reina...

    ResponElimina
  7. naaaa és que segons quins personatges del món intel·lectual oficial em posen els nervis nerviosos ;P tot per la pasta no?

    ResponElimina
  8. És un tema interessant, aquest que has encetat; existeix una falsa modèstia a l'hora d'opinar sobre el treball dels altres. Per suposat que tot és subjectiu, faltaria més...
    Els "crítics professionals" també emeten opinions que, de vegades, ens sobten o divergeixen moltíssim de les conclusions tretes personalment després d'haver llegit una obra o vist una pel·lícula. En aquestes coses, s'ha de ser valent/a, honest/a i sobretot respectuós amb la persona.
    De vegades, podem caure en el parany, d'utilitzar una antipatia o enemistat personal, per fer malbé el treball d'un altri; i això tampoc no hauria de ser.
    Clídice ha reblat el clau.

    ResponElimina
  9. Benvingut, Príncep! Darrerament és més freqüent trobar aquesta valentia, honestedat i respecte en els no professionals. I no tinc cap inconvenient en expressar antipaties personals, sempre que no les justifiquem amb mentides; al cap i a la fi només ens representem a nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  10. Molt interessant, sí. Jo, normalment, al bloc si he de parlar malament d'un llibre o una pel·lícula, no en parle (però jo parle poc o gens de cultura catalana). I, personalment, me mereix més crèdit l'opinió d'alguns blocaires que la de molts crítics, però clar, això és només la meua opinió ;-)

    ResponElimina
  11. D'entrada m'agrada el nom de la senyora: X. Evocacions carnals Mrs. X !
    El que dius és tan encertat que ho subscric plenament. Les X endarrerides temen els blogs i les X més espavilades es complauen provant de subornar-nos de manera humiliant. A aquest pocasolta l'hi va passar d'aquesta manera. Evidentment sovinteja més el menyspreu silenciós i covard. La diferència essencial amb ells, és que , almenys jo, no visc d'això. La meva feina està a una altra banda. Aquí puc opinar lliurement sense risc i fins i tot equivocar-me. I això els hi provoca panic. Però gent , com Wyndham Lewis, van pagar amb l'ostracisme i l'oblit les seves escomeses contra els mandarinats.I no vivien a la minuscula Catalonia.

    ResponElimina
  12. Doncs a mi, Marieta, m'agradaria molt saber també quines coses no t'agraden (més enllà d'en Silvio ;p).

    ResponElimina
  13. Francament, Jaume, no crec que tinguem tant de poder (encara que la majoria d’autors en llengua catalana venen tant poc, que la pèrdua d’un sol lector podria significar una caiguda del 50% en les vendes). Això que expliques al teu divertit apunt, també ho fan a Library Thing: posen una llista d’obres oferides per les editorials a canvi d’una resssenya. Quan ofereixen coses com el darrer Stephen King, hi ha bufetades.

    ResponElimina
  14. Els que han ostentat el monopòli de la informació tenen por de socialitzar-la... quina novetat!
    La informació i la opinió son poder en una democràcia!

    ResponElimina
  15. Vist l'ambient d'optimisme antropològic en la llibertat de la blocosa, no m'estaré d'emetre un judici de valor sobre l'obra de creació de l'escriptor Allau: francament interessant, suggerent i, malgrat això, intel·ligent. Que quedi clar, però, que això és només la meva opinió.

    ResponElimina
  16. Glam, una mica més d'humor, que sembla que estiguis escrivint el "Llibre Fúcsia" per la posteritat. Un comentari anterior teu m'ha inspirat l'apunt del proper dissabte.

    ResponElimina
  17. Senyor Puig, ignoro el valor de la seva autoritat, però evidentment és la meva opinió i jo la comparteixo.

    I això de les Muntanyes Blocoses caldrà sotmetre-ho al termcat.

    ResponElimina
  18. O al "Disseccionari", ara que ho penso.

    ResponElimina
  19. Ha trigat massa a sortir, això de "és la meva opinió i jo la comparteixo". Estava cantat! ;p

    ResponElimina
  20. Pequem de dir poca cosa moltes voltes, sí, especialment quan es tracta d'autors d'ací. Ho deia l'altre dia a un comentari a SOTA LA CREUETA, el blog de Xavier Aliaga (no sé posar links), que impera cert xuplapollisme als blogs de temàtica literària:

    http://sotalacreueta.blogspot.com/2009/10/anguila-literaria-em-toca.html

    ResponElimina
  21. Estic d'acord que dins dels blocs catalans i valencians de tipus literari hi ha un excés de copets a l'esquena que no poden fer bé a ningú (molt interessant l'enllaç).

    I que gaudeixi de les muntanyes equatorials equatorianes!

    ResponElimina
  22. Bé, reflexions, la pregunta era retòrica, però sí. I mira que sóm una colla de bons minyons i minyones.

    ResponElimina