Ja trigava

He esperat un temps prudencial per escriure aquesta entrada, que espero que sigui transcendental i que marqui un abans i un després a la nostra estimada catosfera, i és que no volia escriure-la sense documentar-me abans i poder parlar amb coneixement de causa. La qüestió s’ho mereix, perquè en ella rau el futur de tots nosaltres i el món que deixarem als nostres fills. Em refereixo, esclar, a la vella polèmica sobre si s’ha de dir bloc o blog a la col·lecció de parides que pengem dia sí dia també a la xarxa.

Ara, seriosament (o no), no sóc filòleg, ni lexicògraf (per no ser, no sóc ni “de lletres”) i la meva opinió té tant de valor com el de la meva tia Maria que viu a Les Corts, fet que no impedirà que us la doni, faltaria més!

La veritat, a mi la paraula blog se’m fa una mica estranya. Prové de l’abreviatura de “weblog”, mitjançant una operació d’escurçament que no sé si seria admissible dins de la mecànica natural del català. Algú al·legarà que l'afèresi és el procediment estàndard català per escurçar els noms de persona, però d'aquí a fer el mateix amb els neologismes crec que cal fer un salt molt gran. “Weblog” vol dir literalment “registre de la xarxa” o “registre a la xarxa”. Un “log” és un arxiu seqüencial d’esdeveniments, un diari, una bitàcola, en informàtica una llista de missatges que va donant el sistema. El verb “to log in” significa connectar-se. Però “log” també és una soca d’arbre, fet que potser justificaria la utilització del terme “blog”, atès el que escriuen segons quins autors.

Tampoc sóc partidari d'adoptar anglicismes a la lleugera, una tendència molt comuna en el ram de la tecnologia i els sistemes d'informació, on triomfa l'esnobisme de crear a tort i a dret neologismes innecessaris per simular progressos inexistents.

He buscat les paraules que acaben en “og” al diccionari de l’IEC i fan una mica de basarda: demagog, psicopedagog, sialagog (que estimula la formació de saliva), buldog, colagog (que provoca l’evacuació de la bilis), emmenagog (que provoca o afavoreix l’aparició de la menstruació), galactagog (que afavoreix la secreció de la llet), litagog (que afavoreix l’expulsió de càlculs), mistagog (persona que inicia en els misteris). L’única que m’agrada és “grog” (seré una miquetona borratxo?).

Pel que he dit ja es nota que jo sóc més partidari d’emprar el terme “bloc”. Aquí el termcat, únic organisme lingüístic que s’ha pronunciat, em dóna la raó. Però, si he de dir la veritat, no vaig ser jo qui va optar per aquesta solució, sinó que va ser la paraula la que em vingué a buscar i m’adoptà, i jo em vaig trobar immediatament còmode en la seva companyia (no és un argument acadèmic, però oi que tots estaríem disposats a defensar-lo?). Alguns li retreuen la seva polisèmia, com si no estiguéssim acostumats a navegar amb èxit en casos similars.

De totes maneres, no estic disposat a declarar una guerra civil per aquesta epidèrmica qüestió. Conec blocs que presenten orgullosos una placa on diu “Això és un blog, no un bloc”, com si aquesta presa de partit tingués implicacions ontològiques. No sé ben bé on pretenen militar amb la seva cua de palla, no crec que darrera de tot això s’hi amagui gaire ideologia, només és una mostra més d’allò tan conegut de tants caps tants barrets. Però ja se sap que els catalans som capaços d'iniciar una guerra civil per un pronom feble mal posat. Pel que a mi fa, estic disposat a canviar de bàndol, si algú em convenç amb raons més sòlides que les llegides fins ara. Així de poc fiable sóc jo.

Potser aquesta eterna polèmica s’acabarà el dia que l’Institut d’Estudis Catalans es pronunciï en un sentit o un altre, però m’oloro que aquests venerables erudits van demorant la decisió final per no destapar la capsa dels trons.

(Avui aquest bloc ha fet un anyet i jo, mentrestant, endrapant pasta a la trapanese).