Per descansar una mica del gulag he llegit “Las alas de la esfinge” d’Andrea Camilleri. Sí, sembla que en aquest bloc només parli d’ell, però és que no para de publicar, m’agraden els seus llibres i els fa més curts que els de Larson: els enllesteixes en dues tardes, sense necessitat de perdre hores de son. A més, anem a Sicília en data propera. O sigui que tot es confabula.
No, ja ho tinc clar que el que fa Camilleri no és “gran” literatura, potser ni tan sols bona novel·la negra. En llegir-lo t’adones que té pressa per solucionar les seves intrigues i no es molesta en arrodonir els detalls. L’importen altres coses, com per exemple reproduir la parla siciliana, els seus girs i la seva frescor (bé, tot això m’ho he d’imaginar, perquè l’he llegit sempre traduït). Té també la voluntat de denúncia, de crítica de tot el que no li agrada del món que li ha tocat viure, i ho manifesta amb la sana falta de prejudicis que permet la seva edat.
Aquest penúltim episodi del comissari Montalbano va de noies que venen de l’Est i de fosques xarxes amb arrels eclesiàstiques que les exploten. Però això no importa gaire. Si acudeixo als llibres de Camilleri és per retrobar-me amb una colla d’amics i saber com els hi va. Com si ens citéssim a una taula de cafè per xerrar (tot i que a Itàlia el cafè es pren a peu dret i a velocitat supersònica).
La tarda que ens hem vist, amb una ampolla de vi blanc no gaire lluny, Salvo intentava explicar-me les seves darreres investigacions sobre la noia que tenia una papallona tatuada a l’omòplat, però he trobat molt més interessant tot el que no em deia sobre la seva relació amb Livia. M’ha entendrit que no volgués parlar de com l’amor es desgasta a força d’anys i com lluita per sobreviure, encara que sigui en els desencontres i en les discussions.
Ben mirat, quedo amb Montalbano molt més sovint que amb la majoria dels meus amics. M’ho hauré de fer mirar.
No, ja ho tinc clar que el que fa Camilleri no és “gran” literatura, potser ni tan sols bona novel·la negra. En llegir-lo t’adones que té pressa per solucionar les seves intrigues i no es molesta en arrodonir els detalls. L’importen altres coses, com per exemple reproduir la parla siciliana, els seus girs i la seva frescor (bé, tot això m’ho he d’imaginar, perquè l’he llegit sempre traduït). Té també la voluntat de denúncia, de crítica de tot el que no li agrada del món que li ha tocat viure, i ho manifesta amb la sana falta de prejudicis que permet la seva edat.
Aquest penúltim episodi del comissari Montalbano va de noies que venen de l’Est i de fosques xarxes amb arrels eclesiàstiques que les exploten. Però això no importa gaire. Si acudeixo als llibres de Camilleri és per retrobar-me amb una colla d’amics i saber com els hi va. Com si ens citéssim a una taula de cafè per xerrar (tot i que a Itàlia el cafè es pren a peu dret i a velocitat supersònica).
La tarda que ens hem vist, amb una ampolla de vi blanc no gaire lluny, Salvo intentava explicar-me les seves darreres investigacions sobre la noia que tenia una papallona tatuada a l’omòplat, però he trobat molt més interessant tot el que no em deia sobre la seva relació amb Livia. M’ha entendrit que no volgués parlar de com l’amor es desgasta a força d’anys i com lluita per sobreviure, encara que sigui en els desencontres i en les discussions.
Ben mirat, quedo amb Montalbano molt més sovint que amb la majoria dels meus amics. M’ho hauré de fer mirar.
caram! així l'altre eres tu! vaig acabar-lo aquesta setmana passada, el que tu dius dues tardes, les bestieses que diu en Catarella, oi que si sinyor cominsari? i en Montalbano que se'ns fa vell i carregat de punyetes :) com trobar uns vells amics :)
ResponEliminaN.B. si vas a Sicília que sàpigues que fas una ràbia molt rabiosa, com si diguéssim ;) espero que ens en facis cinc cèntims :D
Sí que se'ns fa vell, Salvo. Sobre la llengua i la crítica en parlem un dia amb més temps...
ResponEliminaJo també passo massa temps amb en Montalbano. Però és que desengreixa més que el KH7. I, si m'ho permets, un minut d'homenatge a en Pau Vidal, el traductor al català, que s'ha de barallar amb el sicilià i el catarellès!
ResponEliminaClídice, ets la meva ombra! Que m'assetges? ;P
ResponEliminaJa saps que no és propi de mi callar-me, o sigui que alguna notícia siciliana tindreu.
Marieta, parla'n quan et vingui de gust, segur que serà molt interessant.
ResponEliminaPer cert, hem passat la tarda rient amb una altra Marieta, la Patricia Clarkson a l'últim Woody Allen.
Matilde, em puc imaginar milers de pecats literaris molt pitjors. I et dono tota la raó en això del KH7.
ResponEliminaNo deixis gaire el Grosmann... se't farà difícil seguir-li el fil, hahahaha.
ResponEliminaJo que no he llegit res del Camilleri! Potser m'ho hauré de fer mirar, jo també.
Tranquil, Ferran, sóc més perseverant del que sembla.
ResponEliminaI ja saps, no tens cap obligació de llegir-lo, però, si comences, és possible que et tornis adicte i se't giri feina.
M'agradaria llegir algun Camilleri però em fa una mica de por decebre'm. Quin seria el millor per començar?
ResponEliminaLluís, jo començaria per algun dels primers Montalbano ("La forma de l'aigua", El lladre de berenars" o "El gos de terracota"). Encara que siguin aventures independents, hi ha una continuitat en la vida dels seus personatges i això ajuda a anar fent-los teus. L'addicció al món de Montalbano actua de forma acumulativa, una mica com les aventures de Tintín: quan més en llegeixes, més en vols.
ResponEliminaUna recmonació que m'apunto com a possible companyia als meus llargs trejactes cap als jaciments!
ResponEliminaQue vagi bé epr les terres de la màfia!
Gràcies Glam, Camilleri és una lectura ideal pel tren.
ResponElimina