La ópera en Sevilla es pura maravilla

No per sabut és menys curiós: Sevilla, apart de tenir “un color especial” i tota la pesca, és la ciutat ideal per ambientar una òpera. Ningú no sap el perquè ni el com, però cinc de les vint òperes més importants de la història de la Humanitat passen allí. És difícil atribuir a la casualitat un fet tan remarcable des del punt de vista estadístic. Aquesta ciutat, sigui per experiència directa o vicària, és capaç d’inspirar a tota mena de creadors amb el seu duende.

Un responsable parcial podria ser el dramaturg Caron de Beaumarchais, un veritable best-seller del segle XVIII, que va escriure un celebrat tríptic d’obres localitzades en gran part a la capital andalusa. La primera peça de la trilogia ja va inspirar “Il Barbiere di Siviglia” de Paisiello, que va gaudir d’un èxit considerable en el seu moment, al menys fins que un jove Rossini va demanar permís al mestre per tornar-la a adaptar. El resultat fou un cim de l’òpera buffa, un monument de vitalitat, de gràcia i de joie de vivre al que és inevitable adherir-se incondicionalment (sense dubte, cal incloure-la al cànon).

La segona part del tríptic, que reprèn els personatges en una amarga maduresa, generà “Le nozze di Figaro” (lletra de Lorenzo Da Ponte, música de Wolfgang Amadeus Mozart). Resulta difícil parlar d’aquesta òpera perfecta, bellíssima, que ens defrauda cada vegada que la veiem escenificada, perquè l’hem idealitzada fins a límits suprahumans. Considerada per molts (m’incloc) com la millor òpera de tots els temps, amb aquesta ja en comptabilitzem dues al Top-20.

La tercera part de la trilogia, La Mère coupable, trasllada els personatges a França. O sigui que, encara que Darius Milhaud i John Corigliano en fessin òperes, no les podem comptar aquí.

Però sense moure’ns de Mozart i Da Ponte ni de Sevilla, hem de parlar del seu “Don Giovanni”, obra magnificent de pinzellades fosques (a mi sempre m’ha deprimit una mica), però que mereix plaça preferent al hit-parade. Aquí és el mite tradicional de Don Juan qui guanya la partida.

Responsabilitzarem Prosper Mérimée d’haver creat “Carmen”, la dona lliure i passional que encén qualsevol fantasia eròtica. Bizet, un gran talent de vida massa breu, ens va cedir una òpera magistral que fa gaudir tota mena de públics immunes a la seva subversió (indiscutible número quatre del cànon).

La darrera (i cinquena) òpera sevillana que considero mereixedora d’un lloc al cim del gènere és la més discutida de totes. Però encara que els especialistes operístics posin pegues a les seves irregularitats estructurals, “Fidelio” de Ludwig van Beethoven és un veritable plaer de cap a fi. Qui serà capaç de negar-li generositat i amor per la humanitat, a més d’una musicalitat sublim?

I no hem acabat, perquè a la divisió preferent encara podem trobar una òpera tan truculenta i sucosa com “La forza del destino” de Verdi.

Exercici: explicar que té d’operístic Sevilla, que no ho tingui Córdoba, Toledo o Igualada, per exemple. (Bé, a Toledo passa “L’heure espagnole” de Ravel i sobre Igualada fins i tot jo em veig capaç d’explicar-ho).