Musicolatria

Algú pot arribar a pensar que sento debilitat pels artistes desgraciats i res podria estar més lluny de la realitat: per a mi el creador turmentat que produeix amb dolorós restrenyiment, el “beautiful loser” mort a una edat prematura entre la ferralla d’un descapotable o el poeta cloròtic amb un dossier clínic més gruixut que la seva obra completa em produeixen més fred que calor. Per això, si avui parlo de Paddy McAloon, és pels seus mèrits i per raons d’estricta actualitat.

Llegeixo que per alguns McAloon és un cas flagrant d’infravaloració, ja que els seus acèrrims el comparen a llumeneres com Gershwin, Berlin o Porter. No sé si cal exagerar tant, les comparacions potser no són tan odioses, però generen odis igualment.

McAloon fou l’ànima de Prefab Sprout, un grup que a cavall dels 80 i 90 del segle passat oferí alguna de les perles pop més encisadores i sofisticades d’uns anys molt més valuosos del que l’actual crítica revisionista vol admetre. El meu favorit continua essent el seu segon elapé, “Steve McQueen”, encara que els experts situen la seva cúspide a “Jordan: the comeback”.

Després del crucial “Jordan”, que és de 1990, el grup trigà set anys en publicar “Andromeda Heights”. No és un mal disc, però set anys d’espera posen molt altes les expectatives. El 2001 aparegué “The gunman and other stories”, un producte ben estrany que recreava el món del far-west amb lents europees (Sergio Leone inclòs). A aquestes alçades Prefab Sprout s’havia reduït gairebé exclusivament al projecte personal de Paddy. Tot i això és un disc que proporciona més gaudi del que es pot sospitar.

A partir d’aquí les notícies són més aviat tristes. McAloon pateix dos despreniments de retina i comença a perdre l’oïda. Res de pitjor per a un artista que la minva dels sentits. Encara així, publica el 2003 un àlbum estrany, “I trawl the megahertz”, inspirat per les audicions dels programes nocturns de ràdio. No té res a veure amb els seus treballs anteriors, bàsicament instrumental i narratiu, mereix més d’una visita atenta.

El 2007 es publica una edició remasteritzada de l’excel·lent “Steve McQueen” acompanyada d’una reelaboració acústica de l’àlbum. Es tracta d’una petita joia, que sona com un cant de cigne.

I llavors, ara, en aquest 2009 que se’ns acaba, apareix de sobte un disc signat per Prefab Sprout amb el títol “Let’s change the world with music”. D’on ha sortit? Val la pena?

Admiro molt els músics-naturalistes a la recerca del Sant Grial que és la cançó-pop perfecta. Paddy McAloon és d’aquests, i després de l’èxit de “Jordan”, devia de sentir-se tant segur de si mateix, que va gosar desafiar el déu Brian Wilson. Va reunir una col·lecció de cançons exultants entorn del poder gairebé religiós de la música. La casa discogràfica es devia posar les mans al cap, perquè en primera instància, sembla l’obra d’un fanàtic il·luminat. El projecte quedà aparcat i l’evolució del grup tirà per terrenys menys relliscosos.

Gairebé 20 anys més tard, després de passar-li el drap de la pols, surt a la llum la maqueta que Paddy gravà al seu estudi. Que ningú no s’espanti: el seu so, encara que provingui d’artefactes digitals, és gairebé tan brillant com qualsevol disc de la banda i, tot que ens hauria agradat una versió definitiva amb instruments de debò, ens hem de conformar amb el que hi ha.

Els textos, amb declaracions d’amor incondicional a la música (“Let there be music”, “I love music”, “Music is a princess”) poden produir una mica de vergonya aliena:

Des del principi aquest món fou violent
L’home es preguntava “per què?”
Però el cel callava
Déu es va commoure
Va prendre una decisió
Digué “que la música sigui la meva veu!”

Però com estan integrats en unes estupendes cançons que són pura alegria sònica, aviat ho perdones, mentre segueixes el ritme amb el peu.